La política catalana té una rara capacitat per convertir un plànol antic en una revelació profètica. N’hi ha prou de treure’l del calaix, espolsar-li la pols, canviar-li el logotip institucional, afegir-hi una xifra rodona —si pot ser amb molts zeros— i presentar-lo com si acabés d’aterrar d’una càpsula espacial. La darrera reaparició es diu Línia Orbital Ferroviària, tot i que per moments també podria dir-se Tren de la Fe, Rodalies de l’Esperança o, senzillament, “quilòmetre més, quilòmetre menys”.
El projecte no és nou. Com bé detalla Ramón Font, va ser dissenyat el 2004, durant el tripartit (vade retro satanàs) presidit per Pasqual Maragall, i va quedar pràcticament congelat després de la crisi del 2008. Des d’aleshores ha sobreviscut com tantes grans idees catalanes: no exactament viu, no exactament mort, sinó reservat urbanísticament, citat en plans, acariciat en discursos i ressuscitat quan l’aritmètica parlamentària demana alguna cosa amb aparença de futur.
Ara torna perquè ERC necessita justificar el seu suport pressupostari al Govern de Salvador Illa i perquè el PSC necessita vestir de “gran acord de país” el que, en termes menys poètics, és una negociació per aprovar comptes. Res especialment estrany. La política consisteix moltes vegades en això: uns hi posen els vots, altres hi posen la solemnitat i entre tots aixequen una maqueta amb il·luminació LED.
Premi Hugo 2026: categoria “promesa ferroviària de llarg abast”
Cal reconèixer, tanmateix, que aquesta vegada l’embolcall mereix una lectura més ambiciosa. Salvador Illa i Oriol Junqueras no competeixen només pel control del relat pressupostari. Competeixen, més aviat, pel Premi Hugo 2026, que s’entregarà a LAcon V, a Anaheim, Califòrnia, el pròxim 30 d’agost. La Convenció Mundial de Ciència-ficció sabrà valorar, sens dubte, una obra col·lectiva capaç d’unir tres gèneres: fantasia administrativa, epopeia ferroviària i realisme màgic pressupostari.
El reputat historiador Junqueras —sempre segons fonts procedents del planeta de la sàtira— concorreria sota pseudònim a la categoria de “Millor conte curt”. Hi ha dubtes sobre el títol definitiu. Uns parlen de “Quilòmetre més, quilòmetre menys”; altres prefereixen “El tren del Mossèn arriba tard”. El jurat, si existís tal candidatura, ho tindria difícil per escollir. Ambdues peces condensen amb elegància aquell drama nacional en què el tren promès sempre avança, però només a la presentació de PowerPoint.
Illa, per la seva banda, sembla més ben situat a la categoria de “Millor poema”, incorporada de nou als premis del 2026. El títol que circula pels passadissos de la imaginació és “Sant Pol, quina hora és?”. Es tractaria d’una peça breu, sòbria, gairebé zen: una meditació sobre l’espera, l’horari, la moderació institucional i la misteriosa capacitat del poder per dir “estabilitat” quan vol dir “ja ho veurem”.
Un projecte del 2004, una fe del 2040
La Línia Orbital Ferroviària pretén connectar Mataró, Granollers, Sabadell, Terrassa, Martorell, Vilafranca del Penedès i Vilanova i la Geltrú sense obligar a passar per Barcelona. La idea, en abstracte, té sentit. Catalunya arrossega des de fa dècades un model massa radial, una dependència excessiva de la capital i una segona corona metropolitana que es mou moltes vegades com pot, no com hauria. El problema no és el concepte. El problema és la distància que separa el concepte del BOE, del DOGC, del projecte constructiu, de la licitació, de l’obra i del tren que finalment s’atura a l’andana.
El titular impressiona: 5.200 milions d’euros. També impressiona el calendari: horitzó 2040 o 2041. En política, una infraestructura que es promet per d’aquí quinze anys té un avantatge extraordinari: gairebé ningú dels qui l’anuncien haurà de respondre pel seu incompliment. I si algun dia es compleix, sempre hi haurà una placa inaugural prou generosa per repartir mèrits entre diverses generacions de gestors, assessors, consellers, secretaris generals, alcaldes i responsables de comunicació.
Convé no oblidar d’on ve l’assumpte. Pasqual Maragall va tenir intuïcions territorials potents, però també va deixar una lliçó que Catalunya hauria de gestionar amb prudència: algunes grans arquitectures polítiques i administratives neixen amb música de futur i acaben atrapades en una combinació d’excés, improvisació i èpica constitucional. L’Estatut va ser el cim d’aquella ambició. Per això, cada vegada que es desempolsa una gran peça maragalliana, no està de més preguntar-se si som davant d’una idea madura o davant d’un altre pelegrinatge al santuari de les promeses solemnes.
La fase zero: quan la realitat entra per la porta de servei
Aquí apareix el punt menys espectacular i més important. L’anomenada “fase zero” no consisteix a llançar al cel un tren orbital amb banda sonora de Pixar. Consisteix, bàsicament, a reforçar i adaptar infraestructures ja existents. Dit d’una altra manera: abans de conquerir la galàxia ferroviària, potser convindria aconseguir que les vies disponibles funcionin millor, que els intercanviadors siguin útils i que els usuaris de Rodalies no hagin de desenvolupar una espiritualitat estoica per arribar a l’hora.
En aquesta fase zero hi ha una veritat incòmoda per al relat grandiloqüent. Molts ciutadans es donarien per raonablement satisfets si la R8 tingués més sentit, més freqüència, millors connexions, menys trams eternament pendents i una utilitat real per a aquells que es desplacen entre els dos Vallès, el Baix Llobregat i la Universitat Autònoma. No cal vendre Mart si encara no hem arreglat l’escala de casa.
La ciència-ficció pressupostària
L’assumpte econòmic mereix capítol a banda. Amb la situació actual dels comptes públics, la dependència d’inversions estatals, l’historial d’incompliments, els retards acumulats en infraestructures i la relació entre promesa política i execució real, confiar sense parpellejar en 5.200 milions d’euros és, com a mínim, un exercici de literatura especulativa.
L’Espanya de Zapatero, Sánchez i els seus mariachis institucionals ha demostrat una habilitat notable per convertir cada pacte en una partitura d’anuncis, cada anunci en una roda de premsa i cada roda de premsa en una promesa que després es perd als plecs del calendari. Catalunya coneix bé el gènere. L’ha llegit a Rodalies, al Corredor Mediterrani, a la B-40 i en tantes carpetes on la paraula “prioritat” envelleix més ràpid que el paper.
Naturalment, ningú no dirà que el projecte és fum. Seria massa groller. Es dirà que és estratègic. Es dirà que exigeix mirada llarga. Es dirà que cap gran infraestructura neix d’un dia per l’altre. Tot això és veritat. Però també ho és que la mirada llarga pot convertir-se en coartada llarga, i que una ciutadania obligada a suportar incidències presents té dret a desconfiar d’aquells que li venen solucions quan ja hauran canviat diverses legislatures, diversos consellers i, potser, diversos sistemes de senyalització.
Abans d’orbitar, que funcioni el que ja existeix
La Línia Orbital Ferroviària pot tenir sentit territorial. Aquesta és precisament la trampa: com a idea general, costa oposar-s’hi. Connectar millor la segona corona metropolitana és raonable. Reduir la dependència de Barcelona, també. Millorar la mobilitat entre comarques industrials, universitàries i residencials és necessari. Però una cosa és reconèixer el diagnòstic i una altra acceptar sense parpellejar la litúrgia de la promesa infinita.
El país no necessita menys planificació. Necessita planificació que s’executi. No necessita menys ambició. Necessita ambició amb calendari, pressupost, responsabilitat i resultats intermedis visibles. Si la fase zero serveix per millorar de debò les connexions existents, benvinguda sigui. Si només serveix per embolicar un pacte pressupostari amb paper d’alumini futurista, aleshores no som davant d’una infraestructura: som davant d’un conte curt, un poema i potser una candidatura involuntària a la millor obra de fantasia política de l’any.
Mentrestant, l’usuari continuarà esperant. A l’andana, no a Anaheim. Sense catifa vermella, sense cerimònia, sense coet platejat i sense vot a la Convenció Mundial de Ciència-ficció. Només amb una pregunta molt més modesta que qualsevol epopeia orbital: a quina hora passa el pròxim tren i quant tard arribarà?
Fonts de suport i verificació
• Catnoticias.es, “5.200 milions i 15 anys després: el tren futurista amb què ERC vol justificar el seu suport als pressupostos del PSC”, Ramón Mora, 19 de maig de 2026.
• The Hugo Awards, pàgina oficial “2026 Hugo Awards”: LAcon V, Anaheim, Califòrnia, 30 d’agost de 2026; categoria Best Poem incorporada novament el 2026.
• Nota editorial: les suposades candidatures de Salvador Illa i Oriol Junqueras als Hugo formen part de la sàtira política de l’article, no d’una afirmació factual.
