De l’etapa de Felipe González recordem el cas GAL, que va acabar amb condemnes com la de José Barrionuevo, exministre de l’Interior, oferint-nos altres casos com el de Luis Roldán, director general de la Guàrdia Civil, o el del finançament del PSOE a través de les empreses instrumentals Filesa, Malesa i Time Export. Després, la regeneració promesa per José Mª Aznar també va derivar en nous escàndols, com el cas Naseiro, arxivat per la justícia per defectes processals, però apuntant al mateix finançament irregular d’un partit polític, en aquest cas el PP, encara que amb un patró més evolucionat i perfeccionat, com el que va donar lloc després al cas Gürtel, o com els que ens van deixar condemnes per corrupció de ministres com Eduardo Zaplana, Jaume Matas o Rodrigo Rato.
"Les pràctiques corruptes no són patrimoni exclusiu d'un partit, sinó un veritable problema estructural que ha afectat a tota formació amb responsabilitat de govern"
L’etapa següent, suposadament la de recuperació de l’ètica en política, liderada al Govern d’Espanya per l’actualment en portada Rodríguez Zapatero, va tenir igualment els seus propis episodis corruptes, i principalment amb l’enorme cas dels ERO d’Andalusia i les condemnes de qui també van ostentar carteres ministerials com Manuel Chaves o Magdalena Álvarez, que continuen pendents que l’Audiència Provincial de Sevilla refaci les seves sentències anul·lades parcialment, i de manera molt discutible, pel Tribunal Constitucional. Amb Rajoy, el PP va assolir finalment el dubtós honor de ser declarat partícip a títol lucratiu en la peça principal de la Gürtel, i es manté viva la investigació de càrrecs al Consell de Ministres com Montoro o Jorge Fernández Díaz, que no han conclòs en condemnes, però la mera existència de les quals contribueix a erosionar la confiança pública.
En qualsevol cas, sembla evident que les pràctiques corruptes no són patrimoni exclusiu d’un partit, sinó un veritable problema estructural que ha afectat tota formació amb responsabilitat de govern. No debades, partits en governs autonòmics al País Basc o a Catalunya han protagonitzat els seus propis escàndols. Així, respectivament, el cas De Miguel —una trama de corrupció en adjudicacions públiques amb condemna de càrrecs del PNB— o el famós afer del 3% o el cas Palau —que van contribuir fins i tot a la necessitat del canvi d’identitat nominal de l’antiga Convergència—.
I, finalment, per si no en tinguéssim prou, el Govern de Pedro Sánchez, que procedeix, ni més ni menys, que d’una moció de censura davant la corrupció del PP, ens mostra ja prou casos de corrupció, endollisme, comissions i fins i tot puterio que arriben a nivells insuportables de la mà de personatges com José Luis Ábalos, Santos Cerdán i fins i tot la família del mateix Sánchez. Que el seu far moral sigui ara el centre d’una investigació judicial i de la Fiscalia Anticorrupció fa miques qualsevol possibilitat real de regeneració.
"Les solucions requereixen elevar de manera real el nivell ètic exigible als representants públics"
Tot l’anterior demostra que declaracions de suposats referents polítics que qüestionen aquestes situacions apel·lant al que hauria de ser l’ètica dels seus partits, llegiu el socialista Eduardo Madina o el popular Borja Sémper, no deixen de ser manifestacions que només gairebé aconsegueixen convèncer-nos que hi ha alguna cosa honesta en algun racó de les seves respectives formacions. Però siguem clars: expressen un descontentament calculadament oportú si no van més enllà i s’atreveixen a proposar una ruptura clara i contundent amb les dinàmiques internes de les seves pròpies organitzacions. Aquesta crítica no serveix de res perquè acaba diluint-se en el mateix sistema que pretén qüestionar. Són, en definitiva, una pretesa excusa que les coses poden fer-se bé per part de qui no ha fet res, precisament, perquè així sigui.
El problema de fons és en aquesta persistència constant de casos concrets constatats, però també en la normalització progressiva de la corrupció com una cosa inherent al sistema polític: la ciutadania percep així que els escàndols es repeteixen amb independència del partit al govern, fet que alimenta el desapegament democràtic, l’abstenció en les cites electorals i, el que és pitjor i una realitat palesa, el creixement del populisme extremista a dreta i esquerra.
Les solucions, per tant, no poden ser merament retòriques, limitant-se a assenyalar el problema, sinó que requereixen elevar de manera real el nivell ètic exigible als representants públics, avui en un nivell mínim per la justificació que tots actuen igual. És imprescindible reforçar els mecanismes de control: transparència en la contractació pública, sistemes estrictes d’incompatibilitats, supervisió efectiva dels càrrecs públics després del seu pas per l’Administració i una regulació molt més clara de l’activitat de “lobby”, per evitar traspassar línies prohibides cap al tràfic d’influències.
Ni el PP ni el PSOE avui poden a Espanya aspirar creïblement a ser alternativa moral davant l’altre sense una depuració interna real i verificable. Perquè si Espanya necessita reformes, aquestes només seran possibles amb la ruptura, però no d’un model, sinó de les formacions que han estat causa i actors de la seva degeneració. És una qüestió de supervivència, però no d’aquests partits, sinó de la democràcia mateixa, atrapada en una repetició constant de dinàmiques que han enverinat el moll de l’os del bipartidisme. Que no es corregeixin no hauria de ser el nostre problema. Que ens contagiïn les seves miasmes, sí.
