Però, en lloc d’afrontar el procés amb la mateixa contundència amb què —ell i la seva família— van acumular riquesa i poder, el que emergeix és una estratègia calculada de dilació, de recerca de “condicions favorables” per declarar. Un vell dirigent que sembla voler evitar trepitjar l’estrada, no tant per dignitat o salut, sinó per conveniència.
a) Informes mèdics i “capacitat” per declarar
La defensa de Pujol ha presentat tres informes mèdics que fan referència a un deteriorament cognitiu progressiu, amb l’objectiu que l’Audiència Nacional valori si està en condicions de ser jutjat o, si més no, d’assistir físicament al judici.
Aquest plantejament té doble efecte: d’una banda, si prospera la idea que no pot afrontar el procés plenament, s’obre la porta al debilitament del procediment contra ell; de l’altra, permet reclamar (i ja es reclama) que la seva declaració sigui virtual, per videoconferència, i que no hagi de desplaçar-se a Madrid.
b) Televisió des del sofà
La petició de declarar telemàticament respon a una lògica ja coneguda: deixar l’acusat a casa, reduir la visibilitat pública del moment, rebaixar la incomoditat i generar una imatge de “vell malalt” més que de responsable davant del tribunal. En el cas de Pujol, el missatge és clar: “no estic bé”, “qui m’ho pot impedir?”, “vegin vostès el judici sense mi”. Aquesta metàfora de l’absència és políticament punitiva.
c) L’excusa de l’edat
Fins i tot l’actual president de la Generalitat, Salvador Illa, ha entrat en el debat: preguntat sobre si un home de 95 anys ha d’anar a judici, ha respost que “cal considerar la seva situació d’edat i salut”. És un gest institucional a l’estratègia de la defensa: que la justícia sigui “amable” amb l’avi de la política catalana. Però, la justícia ha de tenir gestos quan es tracta de corrupció?
Què hi ha en joc?
Retard, desgast i oblit: Si Pujol no és present, el judici s’allarga, es dilueix la impressió pública, les proves perden força, els testimonis envelleixen. És un clàssic de les defenses a llarg termini: esgotar el calendari, esgotar el tribunal, esgotar el públic. Ja s’ha assenyalat que la vista podria prolongar-se fins a mitjans de 2026. A més, qui ens assegura que el judici podrà comptar amb un Jordi Pujol “sà” durant tot el procés?
Imatge pública i llegat polític: Pujol va dominar la política catalana durant dècades sota la bandera del nacionalisme convergent. Ara, la seva presència al judici i el seu comportament —absent, malalt, remot— pot quedar com un últim acte simbòlic d’esquiva del poder que ell representava. De fet, és una forma de “fugir” de la llei, tot i que sense cotxe ni maleter, com el seu successor Carles Puigdemont.
Igualtat davant la llei: Si l’estratègia prospera, s’envia un missatge: “Quan arribes prou amunt i prou gran, pots evitar asseure’t físicament davant el tribunal”. Això contrasta brutalment amb el que es demana als ciutadans normals.
L'estrategia de l’entorn
L’entorn de Pujol —la seva defensa, els seus fills, el seu cercle polític— està movent les peces amb una simplicitat calculada. El que estem veient no és només un altre cas de corrupció: és l’intent d’una elit política de la seva classe de redirigir el focus, de modular la seva presència, de convertir el judici en un tràmit remot. És una lliçó de com el poder no només es corromp, sinó que es protegeix fins al final, quan ja no governa.
Que Jordi Pujol declari o no, no és secundari: el crucial és que el seu entorn sembla convençut que l’“acte patriarcal del gran polític” no ha de produir-se a plena llum pública, amb la seva veu i presència incòmodes.
I això hauria d’alertar qualsevol que cregui en la igualtat davant la llei. Perquè si el patriarca està massa malalt, massa gran, massa dèbil per comparèixer, quin missatge s’envia als ciutadans sobre retre comptes, responsabilitat i justícia?
