Aquest dissabte, Catalunya s’ha despertat amb trens i amb milers de ciutadans espantats perquè ni els maquinistes tenien confirmació de seguretat, fins que algú ha decidit dir prou. I no ha estat Pedro Sánchez. Tampoc el seu ministre estrella, Óscar Puente, sempre ràpid per tuitejar, lent per trobar solucions. Ha estat la Generalitat, amb una decisió tan incòmoda com necessària: aturar els trens perquè no hi havia garanties de seguretat.
Madrid, un cop més, jugava a les pirules. A minimitzar, a marejar, a anunciar serveis parcials mentre els informes parlaven de riscos reals. Renfe comunicava una cosa, Adif una altra, i el Ministeri mirava el rellotge esperant que el problema es diluís sol. El vell truc. El de sempre. El del “ja s’arreglarà”. Molt socialista des de l’assalt de Pedro Sánchez a la presidència d’aquest país: si m’equivoco, la culpa és del “cha cha chá” i sempre puc rectificar.
Però no.
Aquesta vegada no s’ha arreglat sol. Aquesta vegada algú ha assumit el cost polític de prendre una decisió impopular però responsable. Perquè aturar trens un dissabte és un escàndol. Però no aturar-los quan no són segurs és una temeritat. I aquesta línia, la que separa la gestió del màrqueting, fa massa temps que Madrid no la veu.
La imatge és potent: mentre a la capital es calcula l’impacte mediàtic, a Catalunya s’assumeix el desgast. Mentre Sánchez guarda silenci (com ja va fer després de la DANA, refugiant-se a l’estranger a milers de quilòmetres de la pressió pública i de la responsabilitat) i Puente es parapeta en tecnicismes, aquí es pren una decisió que afecta centenars de milers de persones, sabent que les crítiques arribaran igual. Perquè sempre arriben.
Aquest episodi no va només de trens. Va d’alguna cosa més profunda: l’absoluta manca de sincronització entre el Govern central i la Generalitat, fins i tot quan, en teoria, s’haurien d’entendre perquè són “germans socialistes”. Va d’un Estat que continua tractant Rodalies com un problema perifèric i d’una administració catalana que ja no està disposada a donar la cara pels errors dels altres.
Durant anys s’ha demanat paciència. Durant anys s’ha promès inversió. Durant anys s’ha demanat comprensió als usuaris. I durant anys, a canvi, s’han ofert excuses, notes de premsa i culpables difusos. Fins que algú ha dit prou. Fins que algú ha entès que la seguretat no es negocia i que governar no és només somriure a les fotos.
Avui els trens no circulen. Demà tornaran, o no. Però el que ja no pot tornar a ser igual és aquesta coreografia absurda en què Madrid decideix, falla i calla, i Catalunya en paga el preu. Aquesta vegada no. Aquesta vegada, des del llit o des d’on calgui, algú ha premut el fre d’emergència.
I això, per molt que molesti a la Moncloa, això sí que és governar.
