Xifres que parlen per si soles
A tancament de 2025, Catalunya acumulava al voltant de 200.000 pacients pendents d’una intervenció quirúrgica, una de les xifres més elevades del país. Si s’amplia la mirada al conjunt del sistema —consultes, proves diagnòstiques i intervencions—, el volum total de ciutadans en llista d’espera frega el milió de persones.
No es tracta només de quants esperen, sinó de quant temps. La demora mitjana per a una operació a Catalunya se situa al voltant dels 145 dies, molt per sobre de la mitjana nacional, que ronda els 120 dies. Traduït: un pacient català espera aproximadament un mes més que la mitjana espanyola per ser operat.
Un problema cronificat
El gran problema de la sanitat catalana no és un col·lapse puntual, sinó una cronificació del retard. Les llistes no deixen de créixer lentament any rere any, sense que les mesures adoptades aconsegueixin revertir la tendència.
Especialitats com traumatologia, oftalmologia o urologia concentren els majors retards, amb temps d’espera que poden superar àmpliament els sis mesos. Però l’embús no comença al quiròfan:
Retards a l’atenció primària, demores en derivacions o proves diagnòstiques lentes.
Tot plegat genera un autèntic “embut sanitari”, on el pacient entra al sistema… però no en surt.
Comparativa: una bretxa difícil de justificar
Quan es comparen dades entre comunitats, la situació catalana resulta encara més cridanera. Mentre regions com Madrid presenten demores molt inferiors, Catalunya es manté de forma constant al grup capdavanter en temps d’espera.
La diferència no és menor: pot superar els 90 dies entre unes comunitats i altres. És a dir, no parlem de matisos, sinó de models de gestió radicalment diferents.
Gestió, recursos i prioritats
El debat de fons és inevitable. Per què Catalunya, amb un dels sistemes sanitaris històricament més valorats, ha derivat cap a aquest escenari? Els experts apunten a diversos factors:
• Falta de professionals sanitaris
• Infrafinançament relatiu en determinades àrees
• Augment de la demanda per envelliment de la població
• I, sobretot, problemes de gestió estructural
Però hi ha un element que cada vegada pesa més en l’anàlisi política: les prioritats. En un context de pressió creixent sobre la sanitat, la incapacitat per reduir llistes d’espera comença a interpretar-se com una qüestió de decisions polítiques, no només tècniques.
Una etiqueta incòmoda
Més enllà de xifres i debats, l’impacte real recau sobre els ciutadans. Darrere de cada número hi ha una persona que: viu amb dolor, que veu limitada la seva qualitat de vida o espera una intervenció que no arriba.
I ho fa, en molts casos, durant mesos o fins i tot més de mig any.
Que Catalunya s’hagi convertit en una de les comunitats amb majors llistes d’espera no és només una dada, és una etiqueta política incòmoda. Especialment en un context en què el Govern —de signe socialista— defensa la solidesa del sistema sanitari.
Tanmateix, els números són persistents. I cada actualització estadística confirma la mateixa realitat: molts pacients, massa espera i poques solucions visibles a curt termini.
Catalunya puja en dies d’espera i Madrid baixa
Catalunya no és l’única comunitat amb problemes en les seves llistes d’espera, però sí una de les que pitjor combina volum i demora. I això la situa, de facto, en una posició destacada dins del rànquing nacional. I més si la comparem amb el seu “alter ego” Madrid: 49 dies. Per plorar d’enveja.
Al marge que cal sumar un detall contundent: en els dos últims anys sota el govern del socialista Salvador Illa, les esperes continuen creixent a Catalunya i les solucions continuen quedant-se en frases grandiloqüents però no en solucions per a la sanitat catalana i per als pacients catalans.
La qüestió ja no és si hi ha llistes d’espera —això passa en tots els sistemes públics—, sinó si els temps continuen sent raonables. I en el cas català, cada cop més veus coincideixen en la resposta: no ho són.
