El missatge de fons és inequívoc. La proposta presentada suposa un avenç respecte a un model caducat des del 2014, introdueix més transparència i corregeix parcialment desequilibris històrics que han perjudicat Catalunya. Tot i així, les entitats alerten que el text és insuficient i que deixar passar l’actual tramitació parlamentària sense introduir-hi millores seria una oportunitat perduda.
En aquest context, el comunicat interpel·la directament els partits catalans i, de manera implícita però evident, a Junts per Catalunya. La formació té avui una capacitat d’influència determinant a Madrid i les patronals reclamen que aquest capital polític s’utilitzi per avançar cap a un finançament més just, estable i d’acord amb el pes econòmic real de Catalunya.
El document no planteja ruptures ni maximalismes, sinó una estratègia pragmàtica: consolidar els avenços assolits, corregir dèficits evidents —com ara la no inclusió del cost de la vida o la manca de garanties sobre l’ordinalitat més enllà del 2027— i reforçar la corresponsabilitat fiscal. Tot plegat dins del marc legal vigent, però sense renunciar a majors cotes de singularitat.
Especialment contundent és la crítica al dèficit inversor de l’Estat a Catalunya, amb dades que tornen a situar el territori a la cua en execució pressupostària. Una anomalia que les patronals consideren incompatible amb el paper de Catalunya com a motor econòmic i que exigeix solucions estructurals, no pas promeses reiterades.
El comunicat empresarial actua així com un toc d’atenció: el debat sobre el finançament no és només identitari, sinó profundament econòmic i social. Afecta la qualitat dels serveis públics, la competitivitat i el benestar futur. En aquest escenari, l’immobilisme o la política del veto no apareixen com a opcions responsables.
Les patronals no demanen gestos simbòlics, sinó negociació efectiva. I posen la pilota a la teulada d’aquells que avui tenen la clau per influir. La pregunta ja no és si el sistema necessita reforma, sinó qui estarà disposat a aprofitar aquesta finestra d’oportunitat i qui assumirà el cost polític de deixar-la passar.
