Sort que els presents ens vam escalfar, al marge del partit, comentant la jugada de poder assistir, en viu i en directe si els esdeveniments no ho impedeixen, a la primera confrontació electoral per escollir president (o presidenta) en els vuitanta-un anys d’Història del Balonmano Granollers.
Que si el presi actual diu, com Joe Rígoli fa uns anys, “jo, segueixo”, amb els pocs membres de la junta actual al seu costat. Que si un grup de socis i sòcies està consultant les estrelles per consolidar una candidatura potent plena d’exdirectius, empresaris d’èxit, emprenedors, exjugadors però, tots ells, gent de “la casa” de tota la vida.
Per descomptat, no hi va haver graderia, passadís ni racó del Bar del Palau on no es comentés la jugada i es fes especulació al respecte. Senyal inequívoca que l’explosió de democràcia interna, després de 81 anys de “campi qui pugui” o llistes teledirigides unitàries, interessa —i molt— al soci i aficionat al Balonmano Granollers. I no us dic res dels periodistes com jo que hem encarregat pitet nous per assistir a l’espectacle. Com al final només es presenti una candidatura ens estirarem els cabells, almenys, dels pocs que ens queden.
En fi, que ens havíem posat davant del portàtil per explicar-vos un partit d’handbol i estem parlant de política en un Club d’handbol. Però això és el que té l’actualitat. Perquè si una cosa cal dir del partit és que va durar 30 minuts: la seva primera part. Allà on el Granollers va sortir entre adormit i “fredolic” i li costava marcar un gol a la porteria contrària, tot i que avui hagués tingut la mida d’un arc de Sant Martí.
Entre això i regalar la pilota als rivals la cosa va arribar a posar-se 5 avall des de molt d’hora: 1-6, 2-7, 3-8, 5-10, 6-11, 7-12 i 8-13 al minut 23. A partir d’aquí Antonio Rama va aconseguir despertar els seus nois, fer-los una mica més forts en defensa i, amb la incorporació dels refrescs juvenils i l’entrada de Luka Krivokapic a la porteria (gairebé 60% d’efectivitat al final del partit), donar la volta al matx prenent la iniciativa en atac i aconseguint el primer empat amb el resultat de 13-13 amb què es va arribar al merescut descans.
Després de la represa i, al contrari del que sol passar a aquest equip en les segones parts, els jugadors del conjunt català van prendre la iniciativa al marcador i, com un martell piló, van marcar el ritme de partit i en el marcador. Minut a minut van anar ampliant la diferència fins a arribar als vuit gols (28-20), tres minuts abans d’acabar el partit. El Vila d'Aranda, al contrari del que va demostrar en la primera part: contundència, velocitat, potència defensiva i bones idees ofensives; en la segona part es va mostrar totalment desconcertats, codonyats i mancats de força i motivació. Es a dir, com el Granollers trenta minuts abans.
Ara, en pràcticament 48 hores, els nois d’Antonio Rama s’enfrontaran al partit més transcendent del que portem de temporada, on es juguen continuar endavant a la competició europea o quedar-se a casa veient-ho per la tele. Dimarts, a les 20.45 h al Palau Olímpic de Granollers, els vallesans es juguen davant del Baia Mare romanès el tot o res.
Passi el que passi, la temporada que estan fent els nois d’Antonio Rama és per emmarcar. Malgrat les baixes de jugadors clau, malgrat les lesions, malgrat l’extrema joventut i inexperiència, sempre donen la cara i lluiten fins al final. Aquests nois es mereixen un monument i omplir dimarts el Palau per donar-los ales, sense necessitat de Red Bull.
