Per entendre el valor humà de la imatge, convé retrocedir a l’època. A principis del segle XX, a la Catalunya industrial, el foot-ball era encara una novetat exòtica importada per mariners britànics, estudiants benestants i industrials. El que va començar com un joc d’esbarjo en descampats i eres de batre va anar agafant força fins a convertir-se en un fenomen de masses. A Granollers, el Granollers Foot-Ball Club, embrió de l’actual Esport Club Granollers, s’havia constituït oficialment el 2 de març de 1913, impulsat per l’entusiasme d’un grup de joves de la burgesia i la classe mitjana local.
La fotografia documenta una de les primeres grans fites de l’entitat. Sostinguda amb cura per Gaspar Caballero a la fila posterior, resplendeix la copa guanyada el 12 de juliol de 1914, després de vèncer per 1-2 el Grup Sport d’Hostalric. És la Copa Ventosa, que va ser donada pel diputat Jan Ventosa i Calvell i va significar el primer trofeu de tota la història del club.
L’anatomia d’un equip: noms i llaços de sang
Si observem l’alineació amb detall, salta a la vista un tret definitori d’aquells clubs pioners: l’endogàmia familiar i l’amistat de veïnatge. La plantilla era, en gran manera, una xarxa de germans, cosins i amics de la infància que compartien aules, tallers i tardes de diumenge.
A la fila superior, flanquejant la imatge per l’esquerra amb una elegància sòbria, apareix Salvador Pagès, vestit amb un vestit fosc i corbata. No porta la indumentària de joc. Actua com a delegat, directiu i garant de la institucionalitat del grup. Al seu costat hi trobem Lluís Mas, Gaspar Caballero, erigit en guardià del trofeu, i Eudald Rius.
La fila intermèdia mostra Vicenç Barnet, Antoni Bassa i Joan Rius, aquest últim destacant per la peculiaritat de lluir una corbata sobre el jersei blanc de joc, un detall d’indumentària molt propi de l’època que combinava el rigor de l’esport amb l’etiqueta social requerida per a la fotografia formal.
Asseguts a terra hi ha Camil Barnet, Salvador Rius, Lluís Rius, situat just darrere de la pilota de cuir cosida a mà, Antoni Botey i Vicenç Deu.
És impossible passar per alt la repetició de cognoms. Els Rius —Eudald, Joan, Salvador i Lluís— i els Barnet —Vicenç i Camil— vertebraven l’eix de l’equip. En una ciutat de poc més de 7.800 habitants, el futbol no era una professió, sinó una extensió del teixit social i familiar. Sortir al camp significava defensar l’honor del cognom davant els veïns dels pobles del voltant.
Indumentària, estètica i context humà
L’estètica de la fotografia parla per si sola. Els jugadors vesteixen la samarreta blanca original amb un cordó de tela per ajustar el coll i l’escut brodat al pit, on s’aprecien les inicials GFC. No hi ha números a l’esquena, ni marques publicitàries, ni botes de tacs d’alta tecnologia. Els pantalons foscos i les mitges altes amb franges blanques completen un uniforme que avui ens sembla victorià, però que el 1914 representava el cim de la modernitat esportiva.
Les mirades dels protagonistes revelen la seriositat amb què assumien el seu paper. En aquells anys, jugar a futbol no estava exempt d’una certa incomprensió social. Per a les generacions més grans, dedicades al treball agrícola o al sector tèxtil incipient, veure joves corrent en pantalons curts darrere d’una pilota de cuir podia resultar una extravagància. Tanmateix, en els seus rostres no hi ha vacil·lació, sinó convicció.
La pesada pilota de cuir, amb els seus gallons gruixuts i el cordó visible, reposa al centre geomètric de la composició. És l’objecte de culte, la raó per la qual tots aquests joves s’han reunit a l’estudi fotogràfic després de jornades d’entrenament en camps de terra irregulars, on una caiguda significava genolls pelats i samarretes tacades de fang.
El llegat de 1914
Aquell Granollers Foot-Ball Club de 1914 va ser el fonament sobre el qual es va edificar una tradició centenària. Aquells joves que posaven amb timidesa i severitat no només van guanyar una copa de metall; van obrir el camí a les generacions posteriors que vestirien la samarreta blanca i blava de l’Esport Club Granollers.
En contemplar la fotografia més d’un segle després, el valor del document no resideix únicament en la precisió estadística dels seus noms i cognoms. Resideix en la seva dimensió humana: la de dotze joves de províncies que, una tarda de 1914, es van posar les seves millors gales esportives, van sostenir amb orgull el seu primer trofeu i van dir al temps que ells també formaven part de la història.
