Trump no actua mogut per impulsos ideològics ni per afinitats morals. La seva lògica és estrictament transaccional. Pressiona allà on el cost és baix i evita els conflictes on el preu pot ser alt. Rússia és una potència nuclear, amb capacitat real de represàlia. Europa, en canvi, li apareix com un actor fragmentat, dependent i reticent al conflicte. Un “objectiu fàcil”.
Aquest diagnòstic no és una crítica emocional; és una anàlisi de poder. I si Europa vol canviar aquesta dinàmica, ha de deixar de respondre amb indignació i començar a fer-ho amb estratègia.
El principal problema europeu no és la manca de recursos, sinó la manca d’unitat política efectiva. Mentre els Estats membres negociïn bilateralment amb Washington buscant avantatges particulars, la capacitat de pressió conjunta es dilueix. Quan Europa parla amb una sola veu —com ha passat en l’àmbit regulador o comercial— fins i tot els Estats Units es veuen obligats a escoltar. La mida del mercat europeu continua sent una de les palanques de poder més grans del món, però només funciona si s’utilitza com a bloc.
La segona gran feblesa és la dependència estratègica en defensa. No es tracta de trencar amb l’OTAN, sinó d’assumir que una aliança desequilibrada genera relacions jeràrquiques. Mentre Europa depengui gairebé completament dels Estats Units per a la seva seguretat, la capacitat de dir “no” serà limitada. L’autonomia estratègica no és antiamericana; és una condició mínima per a una relació entre iguals.
A això s’hi afegeix el factor econòmic. Trump respecta el poder quan aquest es tradueix en costos concrets. Aranzels, regulació tecnològica, control de sectors estratègics o resposta coordinada davant pressions comercials són eines legítimes que Europa ha utilitzat amb timidesa. Tanmateix, l’experiència demostra que quan s’apliquen amb fermesa, el to des de Washington canvia de seguida.
L’energia també ha estat, històricament, un flanc feble. La dependència externa ha reduït la sobirania política i ha facilitat la pressió geopolítica. Les lliçons de les crisis recents són clares: diversificació, interconnexió i capacitat pròpia no són només polítiques energètiques, sinó instruments de poder.
Res d’això implica una confrontació oberta amb els Estats Units. Al contrari: una Europa més forta, cohesionada i autònoma és un soci més estable i previsible. La relació transatlàntica no es debilita quan hi ha límits clars; es degrada quan un dels socis es percep com a subordinat.
En darrer terme, Trump no és una anomalia, sinó un símptoma. Representa una manera d’exercir el poder que probablement continuarà apareixent en el futur, amb altres noms i altres estils. La pregunta no és com frenar Trump, sinó com evitar que Europa torni a ser l’actor a qui es pressiona perquè no respon.
La resposta no és en els discursos, sinó en el cost. Quan pressionar Europa deixi de ser barat, deixarà de ser habitual.
