Esperava que comencés explicant com aconseguir que un tren arribi a la seva hora. O com evitar que milers de viatgers romanguin atrapats durant hores en un tren de Rodalies sense informació. O quina és la fórmula magistral per impedir que les avaries es converteixin en una rutina diària. Però no. Devia haver-me confós de sala, en el meu somni.
Perquè allà es parlava d'innovació, sostenibilitat, mobilitat del futur, ciutats intel·ligents i planificació estratègica. Tot sonava magnífic. Tan magnífic que, per un moment, vaig arribar a pensar que el ministre estava descrivint Suïssa... fins que vaig recordar que parlava d'Espanya.
Els assistents nord-americans escoltaven amb atenció. Assentien. Prenien apunts. Algun fins i tot somreia. Mentrestant jo, assegut al fons, invisible, no deixava de mirar el mòbil esperant la següent alerta d'incidències a Rodalies o Cercanías. Deformació professional, suposo.
Em va entrar un dubte incòmode. Saben els qui escolten aquestes ponències que a Espanya milers de persones organitzen cada matí la seva vida deixant un marge extra de temps «per si falla el tren»? Els hauran explicat que arribar puntual a la feina depèn massa vegades més de la sort que de l'horari oficial?
Potser sí. O potser, com passa en tots els congressos internacionals, cada país exporta la seva millor versió i deixa els problemes per resoldre'ls... algun dia. No deixa de tenir mèrit.
Cal reconèixer que fa falta una enorme confiança en un mateix per viatjar a Nova York a explicar com gestionar el transport ferroviari quan, a l'altra banda de l'oceà, les xarxes socials espanyoles fa mesos que s'omplen de fotografies d'andanes atapeïdes, combois aturats, descarrilaments i viatgers desesperats.
No dic que Espanya no tingui coses per ensenyar. Al contrari.
La nostra xarxa d'alta velocitat és una referència internacional. Les empreses espanyoles han construït línies ferroviàries arreu del món. Els nostres enginyers són extraordinaris i la nostra tecnologia ferroviària competeix amb la millor.
Però precisament per això sorprèn encara més que el discurs institucional sembli ignorar el dia a dia que viuen milions d'usuaris.
Mentre el ministre explica la mobilitat del segle XXI a Manhattan, en massa estacions espanyoles la principal innovació consisteix a endevinar per què el panell lluminós torna a anunciar un retard «per incidència tècnica».
Potser el veritable miracle del nostre sistema ferroviari no és l'alta velocitat. Potser és la paciència infinita dels qui continuen utilitzant cada matí, per sorpresa d'Óscar Puente, la xarxa ferroviària espanyola.
Si la selecció hagués viatjat en un hipotètic tren de tornada des de Nova York, probablement el més d'un milió de persones que van celebrar el seu èxit dilluns al vespre a Madrid s'haurien hagut d'esperar un meset i s'haurien guanyat un bon mal de coll aixecant la mirada cap al panell informatiu que només informa dels retards... Afortunadament, per a això i perquè Puente no l'espifiï, es van inventar els avions. Gràcies a Déu.
