El Partit Nacionalista Basc mai no parla perquè sí. Quan Esteban afirma que seria “irresponsable” allargar aquesta legislatura, en realitat està dient que el crèdit polític de Sánchez comença a esgotar-se també per a aquells que el van sostenir des del pragmatisme. El PNB no vol enfonsar-se amb un Govern encerclat pel desgast, la judicialització i la sensació creixent de final d’etapa.
I mentrestant, Junts per Catalunya aguanta únicament per una raó: Carles Puigdemont continua esperant una amnistia completa que mai no acaba de consolidar-se políticament ni judicialment. Però fins i tot aquesta paciència té un límit. Junts no viu de sostenir governs socialistes; viu d’obtenir resultats. I si aquests resultats no arriben, el suport desapareixerà tan ràpid com va aparèixer.
La gran pregunta ja no és si Sánchez pot governar. La pregunta és quant de temps més pot sobreviure depenent de socis que comencen a calcular el cost electoral de continuar al seu costat.
Perquè aquí entra un altre factor explosiu: l’anomenat cas Zapatero. Si les derivades judicials i polítiques d’aquest afer continuen creixent, l’escenari pot canviar completament. El PNB i Junts són partits nacionalistes, sí, però també profundament conservadors en la seva cultura de poder. I tots dos saben detectar quan un Govern entra en fase terminal.
Ningú no vol aparèixer abraçat a un Executiu que transmet esgotament, escàndol i feblesa parlamentària. Encara menys dues formacions que viuen precisament de marcar distàncies i defensar interessos propis abans que fidelitats ideològiques.
Pedro Sánchez ha sobreviscut a gairebé tot. Però potser aquesta vegada el problema ja no és l’oposició. Potser el veritable problema és que els seus socis han començat a assumir que el final pot estar més a prop del que semblava. 
