El que fins fa poc eren grunyits a distància —“jo no me’n refie”, “jo no cedisca”, “jo no depenc de ningú”— avui es transforma en murmuris d’apropament. PP i Vox han tornat a asseure’s a la taula, i encara que ningú ho vulga admetre, comencen a descobrir que, sense l’altre, no arriben enlloc. Ni al poder, ni al govern valencià, ni a la foto d’unitat que tant anhela la dreta espanyola.
El matrimoni forçat
Feijóo, que continua somiant amb una dreta “moderna, moderada i europeista”, es troba de nou amb el seu soci incòmode, el Vox d’Abascal, que arriba amb el seu programa de màxims sota el braç: menys autonomies, més banderes i zero matisos.
El problema és que al País Valencià es necessiten mútuament, i tots dos ho saben. Així que toca fingir somriures, intercanviar flors institucionals i repetir la frase que tota parella disfuncional pronuncia tard o d’hora: “pel bé dels xiquets”. En aquest cas, els “xiquets” són els votants compartits que no entenen per què els seus pares polítics no es posen d’acord.
De la DANA a la dana política
Després de la tempesta real de 2024 —aquella DANA que es va endur vides, infraestructures i, finalment, el mandat de Mazón—, arriba ara la tempesta política. Els despatxos del Palau de la Generalitat estan xops de desconfiança: Vox exigeix més fermesa i pressupòstos acords als seus interessos ideoógic. El PP vol menys soroll, i tots dos intenten evitar que l’altre els acuse de “trair” l’electorat.
El resultat és un vodevil institucional: “tu em dones ideología i jo et deixe triar president”, “jo retire el meu veto si tu calles els teus”, i així, entre celles arrufades i cafès freds, es va construint el suposat futur de la dreta valenciana.
Feijóo, el pacient; Abascal, l’impacient
A Madrid, Feijóo observa l’escena amb l’esperança que el pacte valencià servisca com a assaig general d’alguna cosa més gran: un acostament nacional que no el deixe com l’etern candidat a president sense govern.
Abascal, en canvi, no té pressa per semblar raonable. La seua estratègia és la del nuvi gelós: recordar-li a Feijóo que sense ell no hi ha boda, ni investidura, ni foto de família. I si el PP es mostra massa distant, Vox amenaça amb trencar i deixar el pastís en mans de l’esquerra.
Epíleg de culebró
De moment, els consellers d’amor polític recomanen paciència. Hi ha “química institucional”, diuen, però falta confiança. Vox vol una firma davant notari; el PP preferix una relació “oberta”, per si es presenten temps millors o socis més manejables.
Mentrestant, els valencians assisteixen a l’espectacle amb una certa resignació. Saben que la política autonòmica s’ha convertit en un plató on Feijóo i Abascal assaigen el seu gran romanç de conveniència.
I encara que ningú s’atrevix a pronosticar si acabaran junts o separats, hi ha una cosa que ja s’ha confirmat: a la dreta espanyola, l’amor sempre arriba… quan el poder està en joc.
Nota: ens hem atrevit a escriure en valencià el millor que hem sabut. Perdonin els errors.
