Avui em permetran moure’m en allò mundà. Sobretot perquè la meva dona, que és qui mana pel que fa a l’agenda del cap de setmana, em recorda que hem quedat per sopar amb uns amics, de manera que tampoc estic per a grans elucubracions literàries. I com que un compromís és un compromís, res com complir-lo de bon grat i amb les millors intencions parlant-los, precisament, d’això que passa en moments com l’actual, quan els recursos i el temps són escassos i cal complir una tasca.
Per a aquestes situacions es va inventar això que anomenem eficiència, que no és altra cosa que la peresa, però ben vestida, o tal com diríem ara, en mode políticament correcte. Perquè anomenar-nos eficients no és altra cosa que ser astutament mandrosos, d’una manera certament intel·ligent i selectiva, per aconseguir el millor resultat possible amb el menor consum de recursos al nostre abast. Una cosa que s’assembla a ser eficaç però que no és el mateix, perquè l’eficàcia és la capacitat d’assolir un objectiu, mentre que l’eficiència, com dic, és assolir el millor objectiu amb el mínim esforç. Si tenen fills adolescents ho entendran ràpid: el seu fill és eficaç si s’estudia tots els temes de l’examen i l’aprova; serà eficient si s’estudia només els dos temes de la dotzena que entraven i són justament els que li pregunten. Ningú dubtaria en qualificar el seu fill d’eficient, tot i que en el fons tots sabem que és un dropo.
De fet, si ho pensem bé, la història ens ofereix múltiples exemples de com sempre hem estat inventant coses que facin la feina per nosaltres, des de la roda o la politja, per no haver d’arrossegar grans pesos, fins al comandament de la tele o la roomba, per no haver-nos de moure del sofà mentre triem canal i desapareixen les molles de la catifa. Coses meravelloses, escolti, que ens han permès treballar menys.
Però no siguem hipòcrites i diem les coses pel seu nom, perquè si no hagués estat per la peresa, no existiria l’eficiència, que és com dissimulem aquell pecat capital que, sincerament, resulta vergonyós perquè a ningú li agrada que el titllin de gandul quan es pot ser eficient. I això, tot i que hi ha hagut intents de dignificar la condició innata de la mandra quan, per exemple, tot un gurú de la modernitat com Bill Gates va dir allò que sempre cal posar una persona mandrosa a fer una feina difícil perquè trobarà una manera fàcil de fer-la. Doncs això: digueu-li eficiència i tindreu els herois moderns: aquells que tenen neurones per poder presumir d’allò que per a altres és una vergonya.
Potser vostè és dels que surt l’últim de l’oficina perquè sempre hi ha alguna cosa per acabar o per acabar millor. I s’estarà vostè, com m’ha passat a mi tantes vegades, escandalitzant per aquesta reflexió que els ofereixo, que veurà com un cant a la desídia i a la deixadesa absolutes... No ho nego. Però prengui aquestes línies com una invitació a acceptar aquesta inevitable modernitat que ens absorbeix. Deixi’s portar pel copiar i enganxar i eviti sentir-se culpable per no teclejar mil vegades el mateix text. Oblidi’s de les accents i altres signes de puntuació, que per això hi ha el corrector automàtic. I visqui com un virtuós de l’economia de l’esforç tenint sempre com a màxima la cèlebre cita d’Òscar Wilde: “la feina és el refugi dels qui no tenen res millor a fer”.
Potser no hi ha res de dolent en acceptar que som mandrosos per naturalesa. És més: que la mandra ha estat el gran motor de la humanitat, la gran revolució que ens ha fet evolucionar. Pensi fins i tot que, en el cim de l’eficiència, potser deixarem de fer la guerra per la mandra que ens donarà haver d’enfadar-nos amb algú tant com per idear com eliminar-lo. Encara que també és cert que fins ara el camí ha estat inventar maneres de fer-ho en més quantitat, en menys temps i des de més lluny. Potser això de la mandra convertida en eficiència necessita una repassada...
En qualsevol cas, pensin com jo en aquest moment d’aquesta tarda de dissabte meravellosa en què arribo a les 19.45 i estic a punt d’acabar amb el meu compromís setmanal sense gastar ni un gram d’energia en tot això que ens hauria d’importar, com l’apagada energètica, els aranzels de Trump, l’elecció d’un nou Papa o qui guanyarà la lliga. Que, al final, eficiència i peresa són germanes bessones separades al néixer per una simple qüestió de quedar bé. I si alguna cosa necessitem avui, saturats d’estrès i sobreinformació, quan has de sortir a sopar amb els amics i la teva dona t’insisteix que ja fem tard, no és pas més feina, sinó més peresa eficient.
I no els dic res ja del tema de procrastinar, que és ser eficient a la màxima potència.
