«Hi ha dues maneres de fer oposició: una de constructiva i una altra de destructiva. I la que està fent vostè és destructiva.»
La frase va ser pronunciada en un ple municipal. No és una excepció ni una raresa. És, més aviat, l’expressió condensada d’una manera d’entendre la política que es repeteix en massa institucions locals.
A primera vista, la idea sembla difícil de rebutjar. Ningú no vol una oposició destructiva i ningú no reivindica el conflicte com una finalitat en si mateixa. El problema apareix quan es planteja una pregunta realment incòmoda: qui decideix què és constructiu i què és destructiu? Perquè, a la pràctica, aquesta frontera acostuma a ser definida per qui governa.
Constructiva és l’oposició que acompanya, la que pregunta sense insistir, la que critica sense incomodar gaire i la que discrepa sense alterar el guió prèviament establert. Quan una intervenció surt d’aquest marc —quan la pregunta és directa, quan es demanen explicacions detallades o quan s’assenyalen contradiccions— deixa de ser constructiva per convertir-se, automàticament, en destructiva.
Del control polític al qüestionament personal
En la política municipal aquesta lògica es percep amb especial claredat. Si es pregunta per un contracte, una subvenció, el retard d’una obra o una decisió administrativa difícil de justificar, la resposta hauria de centrar-se en els fets. Tanmateix, sovint passa una altra cosa: el debat abandona l’objecte de la pregunta i es desplaça cap a qui la formula.
Ja no es discuteix el contracte, l’obra o la decisió. Es discuteix la persona que ha fet la pregunta, les seves intencions, la seva actitud o la seva suposada manera de fer política. El focus deixa d’estar en què es pregunta per centrar-se en qui s’atreveix a preguntar.
Quan la resposta resulta incòmoda, se substitueix per la desqualificació de l’interlocutor. Quan l’argument és difícil de rebatre, es qüestiona la legitimitat de qui l’exposa. I quan no interessa respondre al fons de la qüestió, es desplaça el debat cap a la persona.
La desautorització com a estratègia
Però aquesta pràctica ha evolucionat cap a una fórmula més sofisticada. Ja no es tracta únicament de desacreditar; es tracta de desautoritzar públicament.
En determinats plens, davant de preguntes incòmodes, la resposta adopta una forma aparentment innocent: «Vostè sap què vol dir...?» o «Vostè sap què és...?». No són preguntes orientades a aclarir conceptes. Si aquest fos l’objectiu, la resposta seria explicativa, no interrogativa.
La finalitat és una altra: projectar davant de qui segueix el ple la idea que qui pregunta no té la preparació o els coneixements necessaris per intervenir amb solvència. El missatge implícit és clar: no concedeixin massa importància a la pregunta perquè qui la formula no sap de què parla.
La qüestió deixa així de ser el contingut de la intervenció per convertir-se en una avaluació pública de la capacitat de l’interlocutor. És una forma de desautorització especialment eficaç perquè no necessita refutar l’argument. N’hi ha prou amb erosionar la credibilitat de qui el planteja. I quan la pregunta perd credibilitat, respondre deixa de ser una necessitat.
Quan el poder deixa d’acceptar preguntes
Aquest mecanisme desplaça el debat democràtic del terreny dels fets al terreny de les persones. Ja no es discuteixen problemes concrets, sinó la legitimitat de qui els planteja.
I això ens hauria de preocupar més del que sembla. La funció de l’oposició no és resultar còmoda per al govern ni actuar com un eco moderat de les seves decisions. El seu paper és fiscalitzar, preguntar, exigir explicacions i assenyalar allò que considera millorable. Això no és ser destructiu. És exercir un dret democràtic bàsic.
Allò que és realment destructiu és una altra cosa: convertir la pregunta en sospita, la crítica en atac i la fiscalització en un problema personal.
Encara més quan aquesta dinàmica es produeix en contextos on el poder s’ha exercit durant llargs períodes sense alternança real. Amb el temps, la majoria deixa de veure’s com una responsabilitat que s’ha de justificar i comença a percebre’s com una autoritat que no necessita donar gaires explicacions.
I és aleshores quan la democràcia local se’n ressent. No perquè existeixi una oposició crítica, sinó perquè es comença a considerar que criticar és, en si mateix, un excés. Una democràcia madura no és aquella on el govern no és qüestionat, sinó aquella que sap respondre sense necessitat de desacreditar qui pregunta.
Perquè quan el poder deixa de respondre a les preguntes i comença a deslegitimar aquells que les formulen, el problema ja no és l’oposició.
El problema no és la pregunta... És la incapacitat d’acceptar que algú la faci.
