Sánchez utilitzava ja fa anys el concepte de la lampisteria aplicada a la política en el sentit més ampli de la paraula: el dels engranatges interns i les estratègies que van més enllà de les negociacions quan sorgeixen opinions diferents, i fins i tot alguna traveta quan és necessària per assolir un objectiu. Sánchez, a qui els seus ja identificaven com «Pedro el guapo», era un regidor madrileny que va aconseguir un escó al Congrés de retruc, arran de la marxa de Pedro Solbes el setembre de 2009. De la mateixa manera, també de retruc, havia arribat el 2004 a ser regidor a Madrid, substituint Enrique Barón quan aquest va obtenir una acta d’eurodiputat i les dues candidates del PSOE a la capital espanyola que el precedien a la llista van renunciar-hi. I és que això dels rebots sembla haver estat la principal virtut d’aquest jugador format a la pedrera de l’Estudiantes, que va deixar els cèrcols per les canonades a la recerca d’horitzons més amplis.
Tanmateix, la lampisteria sembla haver donat l’esquena a qui en el seu dia va arribar a afirmar en aquella entrevista a El País que admirava el seu aleshores gran mentor a Ferraz: José «Pepiño» Blanco, lampista de lampistes durant l’etapa de Zapatero i que va saber, fins i tot, traslladar amb èxit la pràctica de l’ofici més enllà de l’entorn d’una formació política com el PSOE per convertir-la en tota una manera de viure del tràfic de determinades influències, una activitat que no necessàriament és sempre il·legal o delictiva, sempre que no se sobrepassin algunes línies, també és cert, força difuses.
La lampisteria que Sánchez deia el 2011 que aspirava a practicar com a ofici i a dominar com a art és avui, possiblement, el principal maldecap d’un president del Govern que veu com els seus lampistes de confiança (Santos Cerdán i Leire Díez, de moment i pel que anem sabent) no han estat a l’altura del que s’esperava. Perquè el negoci ha quedat al descobert amb moltes i molt sucoses anotacions a l’agenda personal de la segona dels esmentats, amb referències expresses a trobades fins i tot amb un tal «P.S.», llevat que algú ens convenci que «P.S.» no és «Pedro Sánchez», sinó una referència evident, ves a saber, a la incombustible Paloma San Basilio. No descartin res, perquè ja ens han intentat convèncer de coses encara més esperpèntiques.
El cas de Leire «lampista» Díez és rellevant, en qualsevol cas, perquè ens ofereix la imatge d’algú a qui ara ningú no coneix, amb qui ningú no s’ha relacionat mai, però que ha demostrat una capacitat sorprenent perquè tothom s’hi hagi fet fotografies, li hagi dedicat missatges a les xarxes socials durant anys i, el que fa evident la fragilitat d’aquest «si t’he vist no me’n recordo», hagi ocupat càrrecs en dues empreses públiques, ENUSA i Correus, entre el 2018 i el 2023: a la primera com a responsable de Comunicació i a la segona com a directora de Relacions Institucionals. I és evident que arribar a aquests llocs no és possible si no coneixes algú o si no et coneix algú que et pot donar l’empenta necessària.
Tanmateix, ara ningú no coneix Leire Díez i ningú no s’ha relacionat mai amb la lampista de Ferraz: aquella abnegada militant, ara de baixa circumstancial, socialista que afirma haver-se lliurat en cos i ànima, per pura devoció i per documentar un llibre que probablement mai no escriurà, a la defensa de Sánchez i del seu entorn no només polític, sinó també personal i familiar. I això sense esperar res a canvi, ni tan sols reconeixement per la seva tasca, perquè si ningú no ho sabia i ningú no esperava res d’ella, difícilment ara ningú mourà un dit per defensar-la. Encara que més difícil serà convèncer-nos de la innocuïtat de les més d’una i possiblement més de dues converses que ha pogut mantenir tota una directora general de la Guàrdia Civil amb algú que tenia com a missió fondre, literalment, comandaments subordinats de la mateixa institució pertanyents a la UCO, o que ha pogut accedir a l’entorn, si més no, de qui va ser Fiscal General de l’Estat, avui vergonyós aspirant a un indult de conveniència.
Si Sánchez es declarava en el seu dia aficionat i aspirant en matèria de lampisteria, de la qual segurament ens ha donat mostres més que suficients de domini magistral durant aquests darrers anys des de La Moncloa, deu estar el Master and Commander de la nau socialista força preocupat per la deriva provocada per aquells que no han sabut estar a l’altura, després d’haver-se revelat com a aprenents barroers que han deixat totes les interioritats de l’assumpte al descobert per pura avarícia. Ja ho deia Sam Rothstein (Robert De Niro) a Casino amb encert: «Aquí hi ha tres maneres de fer les coses: fer-les bé, fer-les malament i fer-les com les faig jo».
I per això també ve molt a tomb la segona de les frases de Sánchez en aquella entrevista periodística amb què el diputat revelació de l’any 2010 saludava el 2011: «que em treguin el ballat», resposta aleshores a la hipòtesi que les coses no sortissin com un jove acabat d’arribar a la política nacional esperava. Perquè, de moment, tot ha anat segons el previst, amb la possibilitat de canviar d’opinió quan els plans es torcen. Per a això serveix la lampisteria: per tirar metres de canonada salvant obstacles. I quan no sigui possible, doncs això: a ballar. A veure si al final això de «P.S.» serà per Patrick Swayze, el de Dirty Dancing. I res a veure, és clar, amb Pedro Sánchez.
