Aquell moment històric no hauria estat possible sense la figura del rei Joan Carles I, la tasca del qual va ser determinant per articular els consensos necessaris i pilotar amb fermesa i prudència la sortida del règim anterior cap a una monarquia parlamentària plenament democràtica. Tanmateix, els temps canvien, la societat evoluciona i les estructures que un dia van ser motor de progrés avui mostren símptomes de fatiga, d’immobilisme i de desconnexió amb la realitat social.
Espanya viu avui una etapa de cansament institucional. L’alternança entre els dos grans partits que han monopolitzat la vida pública durant dècades —el bipartidisme clàssic— no només ha demostrat la seva incapacitat per donar respostes eficaces als reptes contemporanis, sinó que ha degenerat en una preocupant cultura del clientelisme, l’opacitat i la impunitat.
L’excés d’aforaments polítics, la proliferació d’òrgans duplicats o triplicats com passa en algunes comunitats autònomes, les col·locacions creuades de lleials sense mèrit objectiu i, sobretot, l’aparició constant de trames de corrupció, tant a l’esquerra com a la dreta —i sense parlar dels extrems i els seus finançaments peculiars— han deteriorat greument la confiança ciutadana en les institucions.
La democràcia no s’erosiona de cop, es desgasta en la rutina del “tu encara més”, en el menyspreu al mèrit i en la banalització del debat públic. Les sessions de control parlamentari s’han convertit en camps de batalla estèrils on prima l’espectacle sobre la solució, el titular sobre la proposta, el linxament polític sobre la construcció de consensos. Ja no es parla de pensions, sanitat, productivitat o reforma educativa: es competeix pel “zasca” viral.
En aquest context, Espanya necessita una gran reforma. Una refundació institucional serena, però valenta. Profunda, però realista. Ambiciosa, però executable.
1. Un nou disseny institucional: més eficiència, menys clientelisme
Cal abordar amb urgència una revisió de la despesa pública i de les estructures administratives de l’Estat. La multiplicació de parlaments autonòmics sobredimensionats, conselleries que dupliquen funcions del govern central, diputacions provincials sense una funció clara o entitats públiques ineficients ha de donar pas a un model de governança basat en l’eficiència funcional i la transparència. No es tracta de recentralitzar, sinó de racionalitzar.
En aquesta línia, el Senat hauria de transformar-se en una veritable cambra de representació territorial, com passa en models federals madurs, deixant enrere el seu paper actual de “retir daurat” per a veterans de l’aparell polític. La seva inutilitat com a cambra de segona lectura és un luxe que un país amb un 110% de deute públic ja no es pot permetre.
2. Una classe política tecnocràtica, professional i temporal
La política no pot continuar essent una carrera vitalícia. Cal professionalitzar la gestió pública, col·locant al capdavant de cada àrea perfils tècnics qualificats, no quotes de partit o compromisos interns. El càrrec públic s’ha d’entendre com un servei temporal, no com una sortida laboral de per vida.
És hora de donar pas a una generació de gestors del bé comú, sense motxilla ideològica ni hipoteques partidistes, capaços d’implementar polítiques basades en l’evidència empírica i una visió estratègica, que entenguin que cada euro que entra a la caixa pública prové de l’esforç de milions de ciutadans.
3. El debat sense complexos: cap d’Estat i Constitució del segle XXI
La Constitució del 78 va ser necessària, però no és sagrada. Espanya necessita una actualització constitucional en què participin activament les generacions que no la van votar i que avui se senten deslligades del seu contingut. Reformar no és destruir; reformar és renovar el pacte fundacional perquè torni a ser inclusiu, vigent i útil.
I sí, cal abordar sense pors ni tabús el debat sobre la cap d’Estat. La monarquia parlamentària, com tota institució, ha de ser sotmesa a l’escrutini ciutadà. La democràcia es reforça quan es permet debatre amb llibertat, amb respecte, sense imposicions dogmàtiques ni censura emocional. Preguntar no és atacar; preguntar és madurar.
4. Fiscalitat justa, retorn ciutadà i Estat del benestar sostenible
La pressió fiscal no pot continuar augmentant en un país amb una classe mitjana en retrocés. És hora que els sacrificis del contribuent es vegin reflectits en millors serveis, major eficiència i menys malbaratament. La justícia fiscal no és recaptar més, sinó gestionar millor. Un Estat modern és aquell que sap estalviar on cal i gastar on és necessari.
Conclusió: Espanya mereix més que alternança, mereix alternativa
Ni els vermells ni els blaus han sabut, ni volgut, ser aquesta alternativa. Han tingut temps, majories i poder amb i sense pactes d’amalgama. I han fracassat. La resignació no pot ser el destí. És hora que sorgeixi una nova política: tècnica, eficient, ètica i al servei del ciutadà. Una política que retorni el control del que és públic a aquells que el financen amb el seu esforç diari.
Perquè la democràcia no consisteix a votar cada quatre anys, sinó a construir un país on valgui la pena quedar-se. I aquest país, avui, necessita la seva gran reforma.
I si fa més de quaranta anys vam saber construir junts una monarquia parlamentària que canalitzés el desig de llibertat i reconciliació de tota una nació, avui hem d’estar a l’altura del moment que vivim. No es tracta de renegar del que va funcionar, sinó de preguntar-nos —amb responsabilitat i sense por— quines institucions volem per al futur.
Aquesta és, en definitiva, la maduresa democràtica: conservar allò valuós, reformar allò necessari i obrir amb valentia les portes a un nou model polític i estructural que, en definitiva, vingui a fer una cosa tan sorprenent i transformadora com millorar la qualitat de vida de les persones.
Liberté, Égalité, Fraternité
