Des del seu daurat retir a Abu Dhabi —on el sol brilla, els iots suren i els periodistes no pregunten—, Sa Majestat viu atrapat per les cadenes invisibles del privilegi. “No em puc moure com abans”, xiuxiueja (o això imaginem), mentre fulleja catàlegs de rellotges suïssos entre visita i visita al circuit de Fórmula 1.
En una entrevista publicada avui mateix, el rei emèrit pronuncia una frase que farà esclatar les existències de mocadors a Espanya: "vaig donar la llibertat als espanyols instaurat la democràcia però mai vaig ser lliure", cosa que demostra que l’exmonarca segueix en el seu palau de vidre mental dins del seu món paral·lel que, per cert, no és figurat sinó molt, molt real. I, per sobre de tot, sense memòria ni records com les seves caçeries de tota mena i espècie (humana o animal).
La tragèdia de l’intocable
Seguim en sessió mocador: “Trobe a faltar la llibertat”, hauria comentat. I un ho entén: ja no pot passejar-se per la Zarzuela com Pere per casa seva (compte no confondre amb l’altre Pedro que ocupa temporalment la Moncloa), ni regalar elefants morts com a records, ni rebre “regals” com comissions de xeics amb la naturalitat amb què altres hereten jaquetes del cosí. Quins temps aquells.
Avui, pateix amb estoïcisme el pes de ser l’únic espanyol a qui no se’l pot jutjar… ni amb justícia ni amb sarcasme. Perquè, recordem, mai no ha estat condemnat. Només ha estat assenyalat, observat, criticat… però mai imputat. És a dir, un exemple de discreció i transparència.
El preu de la solitud daurada
Des que es va “autoexiliar” el 2020, el rei emèrit ha viscut sota el jou insuportable de la privacitat, el luxe extrem i la impunitat. Un càstig gairebé bíblic. Hi ha qui diu que pateix, que s’avorreix, que enyora la seva gent. I nosaltres, humils súbdits, només podem imaginar aquest dolor: la nostàlgia de no poder caçar óssos amb vodka, de no tenir sobres per comptar o targetes black per passar sense mirar el saldo.
Una reialesa incompresa
Mentre altres monarques fingeixen modernitat amb vestits slim fit i discursos inclusius, Joan Carles roman fidel al seu estil: clàssic, campechano i —per sobre de tot— eternament incomprès. La història serà el seu jutge, diuen. Encara que, a aquest pas, també serà el seu biògraf oficial, perquè la justícia ordinària sembla tenir pànic escènic.
Final amarg (però sense penediment)
Als seus 87 anys, l’emèrit no demana gaire. Només una mica de comprensió, una pista d’aterratge discreta a Galícia, i un país que li torni l’única cosa que ha perdut realment: la llibertat de viure sense que ningú pregunti d’on surt els diners. I, de passada, poder celebrar que fa 50 anys el dictador li va regalar una corona que no ha sabut portar amb la dignitat que la ciutadania espanyola esperava.
Perquè si hi ha alguna cosa que dol més que l’exili és haver de respondre preguntes. I això, en la vida d’alguns, sí que és una tragèdia.
