Un pacte obligat més que il·lusionant
La negociació ha estat de tot menys senzilla. Durant setmanes, la possibilitat que Podemos quedés fora del bloc d’esquerres no només era real, sinó que molts la donaven per inevitable.
Tanmateix, la por a una debacle electoral —amb el vot fragmentat i el risc d’irrellevància— s’ha acabat imposant. IU ha obert la porta a l’últim minut, integrant Podem en una candidatura que també busca aglutinar altres sensibilitats de l’espai progressista. No és tant un projecte comú com una suma d’urgències.
El fantasma de la desaparició
El moviment no s’entén sense el context. Podem fa temps que perd pes polític, territorial i electoral. Andalusia, on ja va patir un fort retrocés en anteriors cites, s’havia convertit en un escenari especialment delicat. Anar en solitari podia suposar alguna cosa més que un mal resultat: podia significar directament la irrellevància institucional.
IU, per la seva banda, tampoc està per a excessos d’orgull. Sap que la unitat —encara que sigui forçada— és l’única manera de competir en un tauler cada cop més polaritzat. L’esquerra que s’uneix… quan no queda cap altra opció. Però l’acord arriba tard, molt tard. I això no és un detall menor.
Perquè transmet una imatge que l’electorat ja coneix massa bé: la d’una esquerra que passa mesos embolicada en debats interns, per acabar tancant pactes a l’últim sospir, més per supervivència que per convicció.
Unitat sí, però per a què?
La pregunta és inevitable: pot generar il·lusió un projecte que neix així?
La confluència evita el pitjor escenari —la divisió total—, però no resol el problema de fons: la manca d’un relat clar, de lideratge sòlid i d’una proposta que connecti amb un electorat cada vegada més desconnectat d’aquestes sigles.
Perquè la unitat no és un fi en si mateix. És, en tot cas, una eina. I a Andalusia, l’esquerra sembla haver-la tornat a utilitzar com un pedaç d’última hora.
