He tingut la sort de créixer envoltat de dones que han estat o continuen sent far, brúixola i empenta. Dones que no ho han tingut fàcil, que han treballat moltíssim, que han cuidat dels seus sense perdre el somriure, que han sostingut més del que els corresponia i, tot i així, han continuat endavant amb una força que a vegades ni elles mateixes reconeixen.
Penso en la meva àvia Meche, en la meva tia Charo, en la meva mare. Tres noms que per a qualsevol poden ser només això, noms. Per a mi són història, exemple i arrel. Són la demostració que la igualtat no es predica: es viu, es treballa i es construeix.
Avui estic casat amb una dona treballadora, justa i coherent. Una dona que no necessita grans discursos perquè la seva manera d’estar al món ja és un missatge. I tinc tres filles precioses que, sense saber-ho, desprenen un sentiment guerrer: per ser, per estar, per fer-se un lloc en un món que encara té molt per millorar.
La igualtat és un camí llarg, a vegades inabastable, ple de somriures i llàgrimes. No hi ha igualtat més justa que la que neix de pensar a ser persona abans que ser home o dona. Hem avançat, sí, però encara queda camí.
A les escoles, queda camí.
Als centres de treball, queda camí.
Al carrer, queda camí.
A la vida, queda camí.
I tot i així, continuem caminant.
Si hagués de compartir un únic ingredient (el meu humil consell) seria aquest: tractar les persones com a persones. Sense etiquetes, sense prejudicis, sense caselles. Mirar-les pel seu somriure, pel seu “hola, bon dia”, per la seva història, per la seva mirada, per la seva capacitat d’escoltar, per la seva empatia, pels seus gestos. Crec de veritat que aquest petit ingredient podria fer un món més just, més amable i més humà.
