Un format que obre portes… i eleva l’exigència
La EHF aposta per una Champions més àmplia i, en teoria, més inclusiva. Els 24 equips es repartiran en sis grups de quatre, amb una primera fase de tots contra tots (anada i tornada). Els dos primers de cada grup accediran a la següent ronda, l’anomenada Main Round, on ja només quedaran els millors del continent.
Sobre el paper, aquest sistema ofereix una oportunitat clara: quedar segon d’un grup de quatre és més factible que sobreviure en els antics grups de vuit. Tanmateix, l’augment de places no implica una rebaixa del nivell. Al contrari. Més equips de lligues fortes —Alemanya, França, Hongria, Dinamarca o Espanya-entraran en escena, i la densitat competitiva serà màxima des de la primera jornada.
El primer repte: ser-hi dins
Abans de parlar de segones places, Granollers ha de superar el principal filtre: la classificació per a la Champions. Espanya manté el seu estatus com una de les federacions fortes, però les places no són il·limitades. El campió de la Lliga ASOBAL té accés directe, mentre que la resta depèn dels anomenats upgrades, una combinació de mèrits esportius, rànquing europeu, infraestructura i atractiu de mercat que valora i dictamina la pròpia EHF (Federació Europea d’Handbol).
Aquí, Granollers juga amb llums i ombres. Esportivament, és un dels clubs més regulars de l’ASOBAL i un habitual d’Europa. Institucionalment, compleix amb solvència. Però competeix en desavantatge pressupostari davant de gegants nacionals com el Barça i davant de clubs de lligues amb més múscul econòmic. Entrar a la Champions no està garantit cada temporada, tot i que el nou format n’augmenta les probabilitats.
A més, existeix un risc evident: la diferència de plantilles entre un Granollers, Bidasoa, Ademar o Torrelavega, per posar alguns exemples, i les d’un Barça que multiplica de 5 a 10 vegades el pressupost de qualsevol dels equips esmentats. Quan el que busca la EHF és més competitivitat o igualtat, és probable que el segon equip espanyol pateixi a la Lliga espanyola l’esforç competitiu d’una nova EHF.
En aquest punt és on veurem si la EHF vol equitat entre la representativitat dels països o evita triar el segon equip espanyol per la diferència pressupostària (que es reflecteix en la plantilla i a la pista posteriorment) i que pot no compensar l’esforç competitiu d’un Granollers que sempre sorprèn a Europa.
Un cop dins, quin paper jugaria el BM Granollers?
Si Granollers supera l’examen i aconsegueix el bitllet, l’anàlisi canvia. En un grup tipus, el club vallesà podria trobar-se amb un cap de sèrie clarament superior, un rival de nivell mitjà-alt i un altre teòricament més assequible. La clau estaria a convertir el Palau d’Esports en un fortí i arrencar punts fora davant de rivals directes. I omplir el Palau en cada partit, i no amb aquesta exigua mitjana d’uns 1.000 espectadors que té el Club actualment en competicions europees.
Històricament, Granollers ha demostrat que sap competir en aquest tipus de contextos: intensitat defensiva, identitat clara i una cantera capaç de produir jugadors competitius fins i tot davant de rivals amb més recursos. En un grup curt, la regularitat pesa tant com el talent, i aquí el conjunt català acostuma a respondre.
El gran condicionant continua sent estructural. La nova Champions no elimina la bretxa econòmica; simplement la redistribueix. Granollers competeix millor que molts, però amb menys. Per sostenir un ritme europeu alt durant tota la temporada, caldrà estabilitat esportiva, continuïtat a la banqueta i encerts quirúrgics al mercat. En cas contrari, el seu paper a la Lliga espanyola se’n ressentirà irremeiablement.
Conclusió: una opció real, no una obligació
És un bon moment perquè els dos candidats a la presidència del Club, que obligaran a les primeres eleccions democràtiques en més de 80 anys d’història, defineixin en els seus projectes com abordar aquesta magnífica possibilitat i afrontin el projecte de rellançament de l’entitat granollerense esportivament i socialment. Tant Alfred Serra, que es presenta a la reelecció, com Pep Vega, el nou candidat però home d’handbol de tota la vida, hauran de “mullar-se” davant de la massa social i mostrar quin BM Granollers volen i què faran per aconseguir-ho.
Si el sí és la conclusió, no podran emprendre el projecte sense una major implicació (si escau) de l’Ajuntament local, de les entitats polítiques catalanes (Diputació, Generalitat) i, sobretot, d’una major ajuda de la Real Federació Espanyola d’Handbol i de la Lliga Asobal, que són les dues entitats que es beneficien de l’esforç dels Clubs i de la qualitat de l’handbol espanyol, però que han de facilitar a aquests mateixos clubs una lliga més igualada (espònsors, recursos, fons, etc.) i més propera a la resta de lligues de primer nivell europees, on no només existeixi un equip (Barcelona) i la resta siguin comparses.
En cas contrari, si no pensen canviar objectius i estructures, millor no optar a aquesta segona plaça i continuar jugant la carta de la European League, o el que és el mateix: la segona divisió de l’handbol europeu. A vegades, tampoc no és un desmèrit ser cap de ratolí en lloc de cua de lleó.
