Amb les seves llums i ombres, com en tota trajectòria de qualsevol persona pública per haver dedicat un temps de la seva vida a la política, la de Pérez Rubalcaba serà sempre un gran misteri. I no pel que va fer o va deixar de fer, sinó perquè qui va ser secretari general del PSOE entre febrer de 2012 i juliol de 2014 es va endur amb ell la resposta a una pregunta que molts ens fem: què diria Pérez Rubalcaba sobre el seu PSOE d’avui en dia?
La història recent del PSOE, almenys en els darrers quinze anys, ha estat marcada pel tarannà i la manera d’actuar de qui n’ha ocupat la secretaria general: Alfredo Pérez Rubalcaba i Pedro Sánchez. N’hi ha prou amb un primer fet: Pérez Rubalcaba va dimitir com a secretari general socialista després de perdre el seu partit les eleccions europees de 2014, assumint personalment els mals resultats: més de tres punts per sota del PP. Sánchez, en canvi, amb un resultat perdedor pitjor, de més de quatre punts de diferència amb el PP, continua impassible en el càrrec. Qüestió de perspectives, que diran alguns…
La veritat és que tots dos secretaris generals socialistes han liderat el seu partit en moments especialment crítics pel que fa a la cohesió de l’Estat espanyol davant les tensions provocades pel nacionalisme des de Catalunya. I tots dos ho han fet amb posicions molt diferents. Oposades i incompatibles, realment.
De Pérez Rubalcaba es pot dir que va ser un polític pragmàtic, però alhora amb un gran sentit institucional i profundament compromès amb la idea d’una Espanya unida en la seva diversitat i dins del marc constitucional. Mai no va ser aliè al diàleg, del qual sempre reclamava que es conduís dins dels límits de l’Estat de Dret. De fet, va viure el primer auge de l’independentisme català oferint reformes constitucionals que sempre tenien un límit infranquejable: el dret d’autodeterminació, sense acceptar mai posar en qüestió la unitat d’Espanya.
Pedro Sánchez, en canvi, ha demostrat una altra manera de fer política, condicionant-ho tot a les urgències de la governabilitat. O de la manca d’aquesta, potser, a la vista de les constants cessions, més o menys encobertes, als set vots de Junts al Congrés i als capricis d’un pròfug de la Justícia com Puigdemont, de qui ha passat de prometre portar-lo davant els jutges a intentar amnistiar-lo mentre negocia amb ell sense cap mena de pudor com rebentar l’Estat.
Aquells “socis inassumibles” per a Pérez Rubalcaba són els “amics per sempre” de Sánchez en pocs anys, cosa que suposa una tensió insuportable per a la democràcia espanyola. Una cosa que, curiosament, no sembla tensar, no almenys en excés, les conviccions internes en un PSOE on es calla vergonyosament o on, quan es protesta, es fa en veu baixa i sense ànim de molestar.
Per això es pregunta un què hauria estat avui d’aquell Pérez Rubalcaba que sí que tenia el PSOE com un partit d’Estat, el que creia que havia de representar un equilibri entre el canvi social i l’estabilitat institucional. El que, segons testimoni d’un altre socialista, Miquel Iceta, veia en Sánchez no pas un socialista o un socialdemòcrata, sinó un “radical d’esquerres”, com explica Antonio Caño a Rubalcaba, un político de verdad (2020). El que es va veure finalment abandonat per la conveniència i l’oportunisme dels qui es van acollir, com el mateix Iceta i tants altres, a l’ombra del nou secretari general tan bon punt l’antic va expressar dignament la seva voluntat de fer un pas al costat davant una derrota electoral.
Sis anys després de la seva mort, i una mica més d’una dècada de la seva sortida de la política activa, una personalitat com la de Pérez Rubalcaba és de les que es troben a faltar. Per la seva coherència i l’expressió clara de principis. Però sobretot pel fet d’haver sabut mantenir els compromisos i assumir les responsabilitats, cosa que és una rara avis en l’escena política actual. I és clar que és possible que amb Pérez Rubalcaba ens haguéssim pogut sorprendre amb l’enèsima decepció d’un socialisme espanyol claudicant davant la necessitat, el sectarisme i la mínima oportunitat davant l’alternativa difícil –que ningú no nega– de defensar un model de país i de societat. Mai no ho sabrem.
Però sí que tenim alguna pista de la clara certesa que albergava Pérez Rubalcaba sobre el que s’anunciava a l’horitzó polític, del que advertia expressament. No debades és qui va encunyar el concepte de “govern Frankenstein”, que va pronunciar en una xerrada al juny de 2016, durant uns cursos d’estiu de la Complutense a El Escorial, afirmant que “el PSOE no pot fer-ho”.
Tot just uns anys més tard, i sense Pérez Rubalcaba per ser veu i recordatori del que el PSOE va ser i hauria hagut de continuar sent, molts creiem que amb ell va desaparèixer definitivament un partit amb el qual, de vegades, i en algunes coses, coincidíem en l’objectiu d’una Espanya millor i per a tothom. Amb el qual molts més discrepàvem precisament amb aquest propòsit. Però amb el qual, des de la coincidència o la discrepància, s’haurien pogut construir ponts on avui algú només aixeca murs. I per això sembla que va ser fa segles…
