Álvaro García Ortiz és l’ex Fiscal General de l’Estat que ha estat condemnat, o ho serà un dia d’aquests —quan finalment sapiguem els motius pels quals el Tribunal Suprem ha decidit que així sigui—, per no poder demostrar la seva veritat, la qual fins i tot algun periodista va testificar que era tal, sobre la seva filtració de dades que no havien de saber‑se. Perquè va borrar les úniques proves que possiblement podrien haver demostrat que era innocent, segons un protocol de seguretat que ha demostrat, això sí, que només coneixia ell. De fet, i encara que haurem d’esperar la sentència de l’“spoiler”, és més que probable que aquesta desaparició de la informació dels terminals electrònics de l’ex FGE sigui presentada com a indici irrefutable que, bé, no podia ser precisament bona la cosa que els missatges entre fiscals —o entre el cap d’aquests i qui sap quins tercers— van creuar l’espai virtual aquells dies de març de 2024.
De haver guardat aquella informació, que no es va poder trobar ni tan sols en els servidors de correu i missatgeria, potser avui la sort de García Ortiz seria una altra, perquè la veritat hauria sortit a la llum. O potser no —i per la mateixa raó: perquè la veritat hauria sortit a la llum i hauria estat pitjor del que sabem avui. Mai ho sabrem, encara que hi hagi qui digui que el digital, com l’energia, ni es crea ni es destruye, sinó que només es transforma; i que el que falta és saber com desxifrar‑ho.
Salomé Pradas és l’ex consellera d’Emergències que va tenir la mala sort de tenir‑se de fer càrrec, com a màxima responsable, de la major catàstrofe natural que ha viscut la Comunitat Valenciana en molt de temps. I la veritat és que no va poder fer-ho pitjor, possiblement perquè mai no va saber a què es dedicava, quins recursos i mitjans tenia, ni com gestionar les seves responsabilitats. Pradas no va esborrar, segons acaba de saber‑se, ni un sol dels missatges que en un sol funest dia d’octubre de 2024 també van creuar l’espai digital —en aquest cas, intentant trucar al seu President, o demanant a Mazón que respongués els seus missatges. Aquí no hi va haver protocols de borrat ni intenció alguna de fer-los desaparèixer. Precisament perquè a l’ex consellera li anava molt en guardar aquella correspondència.
Segons l’acta notarial en què Pradas ha presentat els seus missatges electrònics amb Carlos Mazón, l’ex president sí va ser informat del que començava a passar a migdia d’aquell 29 d’octubre de 2024. És més: sabem ara, cosa que Mazón ha negat en tot moment fins avui, que Pradas li va mostrar la seva preocupació pel que podia passar en la maleïda rambla del Poyo (“Pollo”, segons ella). I amb això s’ha demostrat finalment que les mentides tenen les potes curtes i, sobretot, que Mazón ha enganyat tothom, absolutament a tothom, fins i tot en seu parlamentària, rebutjant una i altra vegada que sabia el que se’ls veia venir als valencians.
Guardar aquella informació no exonera les seves responsabilitats a Salomé Pradas, perquè aquestes eren seves i només seves, però sí treu a la llum la realitat i la veritat: que Mazón es va anar alegrement (¡cojonudo!) a dinar a El Ventorro sense mostrar la més mínima sensibilitat o responsabilitat. I el pitjor: que després ha passat més d’un any mentint descaradament amb cara d’aflicció pensant que, potser, Pradas no tindria aquells missatges guardats o que, encara que els tingués, mai els revelaria. Sense comptar que la seva consellera, ja cessada, no té lleialtat alguna que guardar amb un mentider i no pensa empassar-se sola el marró.
Juan Lobato és l’ex portaveu del PSOE a l’Assemblea de Madrid, a qui des del seu partit van instar a revelar en públic el que el nostre protagonista inicial, Álvaro García Ortiz, segons sembla, va haver de filtrar per si mateix perquè Lobato va dir que no, sabent que la informació era confidencial i un més que possible delicte revelar‑la. I Lobato, com Pradas, tampoc va fer borró i compte nova, sinó que es va plantar també en una Notaria per posar negre sobre blanc, i amb el segell d’un fedatari públic, els seus missatges amb qui al PSOE, curiosament, sí s’ha desfet de qualsevol rastre comunicatiu amb ell. Fins al punt, fins i tot, de borrar‑lo de la seva memòria humana, a més de l’electrònica.
A Lobato, com a Pradas, li ha salvat la prudència —i la intel·ligència— de no esborrar i de guardar el que va parlar amb tercers. I, de fet, molt probablement, l’ex portaveu madrileny avui estaria suportant el pes de la llei de no haver-ho fet, perquè, justament, uns altres van voler utilitzar‑lo com a instrument d’una il·legalitat. Si a Pradas no li va salvar el fet de guardar les dades i missatges, encara que sí ha demostrat la veritat, a Lobato sí que li ha salvat precisament poder acreditar‑la per la mateixa via: atresorar allò que va dir i el que li van dir per WhatsApp.
En conclusió: que com si es tractés d’un Barrio Sésamo de l’era digital, ja sabem, estimats nens, com d’important pot ser guardar allò que vam parlar i escriure amb altres a través de les nostres aplicacions electròniques del mòbil. O potser com d’important resulta no guardar‑les si no interessa. D’això depèn, del maleït mòbil i del que un dia teclegem, que siguem un fiscal delinqüent, una política inútil o un portaveu astut, a triar.
