Hi ha setmanes que marquen una època. Aquesta n’és una. No pel que es decideix, sinó pel que s’evidencia. D’una banda, el cas Kitchen, aquella claveguera institucional que apunta directament al cor de l’Estat: la utilització del Ministeri de l’Interior per espiar, manipular i protegir interessos polítics. No parlem d’errors. No parlem d’excessos puntuals. Parlem de la sospita —cada vegada més sòlida— que des del poder es van utilitzar recursos públics per adulterar la realitat i blindar els propis.
De l’altra, el cas de les mascaretes, amb el primer gran judici al conegut “clan Koldo” i l’ombra de José Luis Ábalos planant sobre tot l’entramat. Aquí el nivell d’indignitat arriba a cotes difícils de digerir: la sospita que, en plena pandèmia, mentre milers d’espanyols morien, alguns van trobar la manera de fer negoci. D’enriquir-se. De convertir el dolor col·lectiu en una oportunitat privada.
I el pitjor no és només el que s’investiga. El que resulta insuportable és la sensació que res d’això ja no sorprèn ningú.
La normalització de l’intolerable
Aquest és el veritable problema. No és només la corrupció. És la seva banalització. Que un govern pugui estar sota sospita d’utilitzar l’aparell de l’Estat per tapar escàndols. Que un altre —o el mateix, en una altra etapa canviant les sigles— pugui veure com persones del seu entorn converteixen una tragèdia sanitària en un negoci.
I que tot això es rebi amb resignació, amb cansament, amb aquell “un altre més” que s’ha instal·lat en la societat. Això és el realment greu. Perquè quan la corrupció deixa d’indignar, el sistema ha deixat de funcionar.
Una classe política desconnectada… i blindada
El ciutadà mitjà no entén —ni accepta— que aquells que prenen decisions que afecten milions de persones no tinguin responsabilitats reals quan fallen. O pitjor encara, quan presumptament delinqueixen.
No hi ha dimissions exemplars. No hi ha conseqüències polítiques immediates. No hi ha sensació de neteja. El que hi ha és soroll, estratègia, relat. I una constant: tots s’assenyalen, però cap assumeix. El resultat és devastador: una classe política percebuda com una elit que juga amb regles pròpies, aliena a les conseqüències que patiria qualsevol ciutadà en el seu lloc.
El fàstic com a símptoma
Sí, fàstic. Aquesta és la paraula. No indignació. No enfado. Fàstic. Perquè el que generen aquests casos no és només ràbia, és repulsió. La sensació d’estar davant d’alguna cosa que no hauria d’existir en una democràcia madura. La percepció que el sistema està degradat fins al punt que l’excepcional s’ha convertit en rutina.
I aquest sentiment no distingeix sigles. Tant se val si és el PP amb el Kitchen o el PSOE amb el cas Koldo. Tant se val qui hi era abans o qui hi és ara. El diagnòstic és el mateix: el problema no és puntual, és estructural.
I ara què?
Aquesta és la pregunta incòmoda. Perquè el risc ja no és només la corrupció. El veritable risc és la desafecció total. La ruptura definitiva entre ciutadans i política. La idea que res val la pena perquè res canvia i que això només ho soluciona una “revolució total”, mentre els partits dels extrems aplaudeixen. Quan un país arriba aquí, entra en una zona perillosa. Perquè el buit sempre s’omple. I no sempre de la millor manera.
Aquests judicis no són només processos judicials. Són un mirall. I el que reflecteixen no agrada. Un país cansat. Una societat que ja no creu. I una classe política que, massa sovint, sembla més preocupada per sobreviure que per servir.
Espanya no necessita més discursos. Necessita una neteja profunda. Perquè si no arriba des de dins… acabarà arribant des de fora. I aleshores ja serà tard.
