Un estudi exhaustiu sobre qualsevol d’ells, com a cas d’èxit en mig de tants intents que no prosperen, hauria de contemplar elements quantitatius i elements qualitatius: la història des dels seus inicis, les persones que estan en el seu germen i aquelles que s’hi van afegint i facilitant la seva expansió i creixement. Hauria d’analitzar quins han estat els elements determinants del seu èxit, i estudiar per a això el context històric-polític del moment, quines forces van originar la seva aparició, quina és la seva estructura organitzativa, com ha aconseguit la seva expansió territorial, quins mitjans ha utilitzat per divulgar el seu missatge, quins són els eixos del seu discurs, quin paper juguen els seus líders i els seus lugartenents, els seus resultats electorals i les seves variacions en funció de l’àmbit territorial de cada elecció, l’origen polític dels seus quadres i molts més criteris que ajudin a fer una foto precisa del partit en qüestió.
No és aquest el lloc per a tal estudi exhaustiu. En canvi sí que m’atreviré a comentar un aspecte d’Aliança Catalana que entenc ha permès el seu ràpid enlairament a les enquestes en tot just dos anys. Segons tots els estudis demoscòpics publicats recentment, una de les característiques més curioses del creixement d’Aliança Catalana és que rep vots d’antics votants de gairebé tot l’espectre polític. A diferència de PODEMOS o de VOX, que van rebre vots d’antics votants d’aquells partits que els són més pròxims ideològicament (Esquerra Unida o PSOE en el cas de PODEMOS, i PP en el cas de VOX), ALIANÇA CATALANA rep suports el record de vot dels quals és del més variat: des de l’extrema esquerra nacionalista catalana (CUP) fins a l’extrema dreta nacionalista espanyola (VOX).
Com és això possible? Evidentment, no pot deure’s als mitjans de difusió que empren ni a les xarxes socials ni a cap altra forma de fer arribar el seu missatge, sinó que ha d’haver-se deu al propi missatge en si. Ningú no es deixaria portar per un missatge que li és antagònic, únicament pel fet que li arribi a través de la seva xarxa social preferida.
He obviat els articles de premsa que parlen d’AC degut al seu possible biaix ideològic, però sí que he fet un seguiment constant de les publicacions a RRSS del propi partit, que són les que denoten la voluntat del mateix i què és exactament allò que pretén comunicar; sense filtres. Crec poder sintetitzar que el seu discurs es mou entorn de tres eixos:
-
Xenofòbia - antiislamisme – antiimmigració.
-
Ultranacionalisme - independentisme.
-
Malbaratament de diners públics per part de les administracions públiques
En aquest punt cal fer una aclariment per a qui llegeixi això des de fora de Catalunya: a Catalunya tenim, igual que a la resta d’Espanya, la variable esquerra vs. dreta; però tenim una segona variable: la variable independentisme vs. centralisme espanyol, passant per les seves graduacions intermèdies (més centralista, més autonomista, etc.).
El primer eix el porta a captar votants de, posem per cas, PP, VOX i JxCAT que, per algun motiu, donen molta importància al tema de la immigració.
El segon eix i el seu independentisme irredempt permeten captar vots de tots els sectors independentistes desencantats amb el “procés”, que aparquen momentàniament el seu possible esquerransime o centrisme davant l’enuig que els provoca haver estat enganyats pels partits que els prometien la independència en 18 mesos.
inalment, el seu discurs contra el malbaratament de diners públics pot resultar atractiu a qualsevol ciutadà; tant si des de l’esquerra pensa que s’hi podria invertir aquest diner malbaratat en polítiques socials, com si des de posicions més conservadores creu que està subjecte a massa pressió fiscal.
És d’afegir l’astúcia de la Sílvia Orriols i dels seus assessors de concentrar totes les seves intervencions entorn d’aquests tres eixos, argumentant que la solució a gairebé tots els problemes polítics passa per actuar sobre un dels tres temes. Tant fa si parla d’habitatge, de seguretat o de sanitat: el seu discurs acabarà girant entorn d’un o diversos dels tres eixos; cap més. Estem davant d’un partit «catch-all» d’extrema dreta.
