El precedent és evident. Així va començar tot. No amb una ruptura d’un dia per l’altre, sinó amb una acumulació de decisions en què es va anar instal·lant una idea perillosa: que les lleis es poden interpretar segons convingui, que les sentències es poden esquivar, que el compliment pot ser selectiu. Que, en definitiva, si una norma no agrada, es pot vorejar o directament ignorar.
Aquella dinàmica va acabar on tots sabem: en el xoc institucional, en la fractura social i en un procés que va desgastar Catalunya durant anys. No cal repetir la història per reconèixer els seus primers símptomes.
Perquè el que s’està plantejant ara és, en essència, el mateix, però en una versió més còmoda: no desobeir obertament, sinó convertir la desobediència en una qüestió econòmica. Pagar i ja està. Com si la llei fos una taxa. Com si el compliment fos opcional per a qui es pugui permetre la multa.
I no, no funciona així.
Una institució pública no pot decidir quines sentències acata i quines no. No pot convertir l’ordenament jurídic en una carta a la qual acudir segons convingui. No pot enviar el missatge que la legalitat és negociable. Perquè, si ho fa, no només es desacredita a si mateixa: desacredita tot el sistema.
A més, hi ha una qüestió de responsabilitat política que no es pot obviar. Catalunya no necessita tornar a tensions artificials ni a gestos de confrontació estèrils. No necessita més simbolisme buit ni més desafiaments de cara a la galeria. Necessita estabilitat, rigor institucional i respecte per les regles del joc.
I, sobretot, necessita evitar errors que ja han demostrat les seves conseqüències.
La temptació d’alguns sectors de mantenir una certa “xuleria institucional” —disfressada de dignitat o de coherència política— és comprensible des del punt de vista partidista, però profundament irresponsable des del punt de vista institucional. Perquè jugar amb els límits de la llei mai surt gratis, encara que es pagui una multa.
El problema no és la bandera. Mai no ho ha estat. El problema és el missatge de fons: que una institució pot situar-se per sobre d’una resolució judicial si considera que li perjudica políticament.
Aquest és el veritable risc. I aquest és l’error que no es pot repetir.
Catalunya ja va viure les conseqüències de tensar les costures del sistema fins al límit. Tornar a recórrer aquest camí, encara que sigui amb petits passos, seria un exercici d’irresponsabilitat col·lectiva.
Perquè les lleis poden agradar més o menys. Les sentències es poden compartir o no. Però en democràcia hi ha una línia que no es pot creuar: la de decidir que complir-les és opcional.
I aquesta línia, un cop es comença a trepitjar, és molt difícil de tornar a traçar.
