Un sistema tensionat i una professió al límit
Els metges assenyalen tres grans motius per a aquesta vaga:
-
La manca d’un estatut propi: reclamen una regulació diferenciada d’altres categories sanitàries, d’acord amb la seva formació, responsabilitat clínica i càrrega assistencial.
-
Condicions laborals insostenibles: guàrdies de 24 hores sense compensació adequada, excessos de pacients assignats, jornades que superen el que permet la llei i salaris que no s’han actualitzat segons la inflació acumulada.
-
Manca de planificació estatal: jubilacions massives, dèficit en Atenció Primària i especialitats clau, i un sistema MIR incapaç de cobrir la reposició real de professionals.
El resultat és un sistema que funciona gràcies al compromís personal dels seus metges, però que acumula símptomes d’esgotament estructural: llistes d’espera desbordades, urgències saturades i una Atenció Primària en situació crítica.
La ministra García, al centre de l’huracà
Si la pressió ja era alta, les paraules i decisions de la ministra Mónica García l’han elevat a nivells inèdits. Fonts sindicals consideren que la seva gestió ha estat “erràtica” i “desconnectada” del sector mèdic. Diversos episodis han alimentat la indignació:
• Declaracions que minimitzen la càrrega de treball mèdica, afirmant que “el problema no són les hores de guàrdia, sinó l’organització interna”, cosa que els professionals consideren una manca de respecte.
• Una reforma de l’Estatut Marc elaborada sense consens, que no reconeix l’especificitat de l’acte mèdic, no millora les guàrdies i manté esquemes laborals de fa vint anys.
• Negociacions formals sense avenços reals, mentre el Ministeri insisteix en un discurs “autocomplaent”, segons els sindicats.
• Acusacions de “deslleialtat institucional” per part dels facultatius, per modificar punts clau del text sense avís previ.
En altres paraules: per als metges, la ministra no només no ha solucionat el problema, sinó que l’ha agreujat. Ella mateixa, antiga metgessa en exercici i líder d’un partit que defensava la dignificació sanitària, es veu ara immersa en un conflicte que s’ha convertit en el repte més gran de la seva gestió.
Una vaga que no és contra la ciutadania
Els sindicats han insistit que aquesta vaga no és contra els pacients, sinó per la supervivència del propi sistema. El missatge és clar: “Si no plantem cara ara, d’aquí a pocs anys no hi haurà prou metges per garantir un servei digne.”
La ciutadania, lluny de polaritzar-se, sembla comprendre el rerefons. Les enquestes mostren una adhesió significativa a les reivindicacions, especialment en Atenció Primària, on els usuaris perceben la caiguda en la qualitat i la dificultat d’accedir a un metge de família.
I ara què? L’amenaça d’una vaga indefinida
La manca d’avenços en les negociacions obre un escenari inquietant: la possibilitat real d’una vaga indefinida a partir de gener del 2026, un fet mai vist a Espanya. Els metges exigeixen compromisos ferms:
• limitar les guàrdies a un màxim raonable,
• millorar els salaris,
• reconèixer l’estatut propi,
• i crear una estratègia nacional de recursos humans en sanitat.
Mentrestant, el Ministeri defensa que ja ha iniciat un procés de reforma “imprescindible”, però no convenç ni els facultatius ni els col·legis professionals.
Un conflicte que revela una crisi més profunda
La vaga mèdica no és una simple disputa laboral: és el símptoma d’un sistema sanitari que ha anat sobrevivint gràcies a la bona voluntat dels seus professionals i que ara encalla davant d’una reforma mal plantejada i pitjor explicada. I la ministra García, lluny de pacificar el conflicte, l’ha intensificat amb declaracions imprudents, negociacions hermètiques i reformes percebudes com un “retrocés” pels propis protagonistes del sistema.
Espanya s’enfronta així a un moment decisiu: o escolta aquells que sostenen la sanitat, o corre el risc de perdre una generació de metges que ja no està disposada a sacrificar la seva salut mental i la seva vida personal per mantenir un sistema que es desfà.
