Durant la seva intervenció, el director d’Accessibilitat i Innovació de l’entitat, Jesús Hernández Galán, va ser contundent: la inaccessibilitat continua sent “la forma més subtil de discriminació”, una realitat que, lluny de desaparèixer, es manifesta en àmbits quotidians com l’ocupació, l’educació o els serveis públics.
Una discriminació invisible però estructural
A diferència d’altres formes d’exclusió més explícites, la manca d’accessibilitat opera de manera silenciosa. No sempre es percep com una discriminació directa, però els seus efectes són igualment profunds: limita l’autonomia, redueix oportunitats i condiciona la participació social.
Aquesta idea connecta amb un fenomen més ampli que denuncien les organitzacions del sector: la discriminació indirecta, aquella que no s’expressa en normes o discursos, sinó en entorns que no estan dissenyats per a tothom.
En aquest sentit, Hernández Galán va insistir que el problema no rau només en la manca de recursos, sinó en un enfocament estructural que continua tractant l’accessibilitat com un afegit i no com un element central des de l’inici.
Ocupació i accessibilitat: un binomi inseparable
La Fundación ONCE va subratllar que l’accessibilitat no és només una qüestió de drets, sinó també d’oportunitats econòmiques. L’accés a l’ocupació —clau per a la inclusió social— depèn en gran mesura d’entorns accessibles.
“No són xifres, són persones”, va recordar el responsable de l’entitat en destacar que el 2024 es van impulsar més de 11.000 llocs de treball vinculats a iniciatives d’inclusió.
El missatge és clar: sense accessibilitat, la integració laboral continua sent parcial.
Dissenyar des de l’origen, no corregir després
Un dels punts centrals de la compareixença va ser la necessitat de canviar l’enfocament: incorporar l’accessibilitat des del disseny inicial de productes, serveis i infraestructures.
La Fundació ONCE també va reclamar reforçar la formació en aquest àmbit, tant a la universitat com a la Formació Professional, per evitar que l’accessibilitat s’abordi com una correcció tardana i no com un principi bàsic.
Aquest plantejament coincideix amb l’evolució normativa a Europa, on la nova legislació sobre accessibilitat busca precisament integrar aquests criteris de manera transversal.
Drets reconeguts, reptes pendents
Dues dècades després de l’aprovació de la Convenció de l’ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat, el diagnòstic és clar: els avenços legals no sempre es tradueixen en igualtat efectiva.
Persistixen barreres físiques, digitals i socials que dificulten l’exercici ple de drets. Com adverteixen experts i organitzacions, el repte ja no és només reconèixer drets, sinó garantir-ne l’aplicació real en la vida quotidiana.
Una crida a l’acció pública i privada
Davant aquest escenari, la Fundació ONCE va apel·lar a reforçar la col·laboració entre administracions i sector privat per transformar els drets en oportunitats concretes. L’objectiu, van subratllar, és avançar cap a un model de societat on l’accessibilitat no sigui una excepció ni una adaptació, sinó la norma.
Perquè, com va quedar clar al Congreso de los Diputados, la inclusió no depèn només de lleis o discursos: depèn, sobretot, d’eliminar aquestes barreres invisibles que continuen deixant fora milions de persones.
