Durant el franquisme, la premsa era un aparell de l’Estat. Un òrgan de propaganda. La informació no es transmetia: s’administrava. No es publicava: s’autoritzava. Les veritats incòmodes no s’ocultaven; senzillament es prohibien. La censura era el mecanisme i la por, el combustible. Per això, quan el 1978 es va consagrar la llibertat d’informació i expressió, Espanya no només va aprovar una Constitució: va inaugurar per fi un espai on la ciutadania podia mirar els poders de l’Estat sense demanar permís.
La democràcia espanyola es va assentar sobre tres pilars: la separació de poders, les llibertats civils i una premsa capaç de fiscalitzar el poder. I tanmateix, avui aquest tercer pilar és, potser, el que travessa el risc més evident.
Un ecosistema més lliure, però també més vulnerable
La premsa ha guanyat independència formal, pluralitat ideològica i eines tecnològiques inimaginables el 1978. Però també s’enfronta a amenaces noves:
– La polarització extrema, que empeny molts mitjans a ser altaveus de blocs polítics.
– La precarietat econòmica, que condiciona l’autonomia editorial.
– La desinformació viral, que competeix amb el periodisme en velocitat, encara que no en rigor.
– I, sobretot, la temptació permanent del poder polític de convertir la crítica en enemic i la discrepància en deslleialtat.
La Constitució protegeix els periodistes, però no pot protegir-los de la pressió econòmica ni del desgast social. I mig segle després del franquisme, sorprèn que hi hagi qui oblidi que la funció del periodisme no és agradar, sinó incomodar.
El poder sense escrutini torna a l’autoritarisme per inèrcia
Si alguna cosa ensenya la història és que cap democràcia es trenca de cop. S’erosiona lentament. Primer es discuteix la legitimitat de les preguntes incòmodes. Després es desacredita qui les formula. Més tard s’intenta influir en les línies editorials mitjançant subvencions, convenis o pressions. I, quan es vol reaccionar, la transparència ja no és un dret: s’ha convertit en una concessió.
Per això, 47 anys després de la Constitució, és imprescindible recordar allò elemental:
la premsa no ha de ser un actor del poder, sinó un contrapès davant d’ell. Ni els ciutadans ni les institucions es poden permetre renunciar a això.
La missió del periodisme avui
La premsa lliure del 2025 ja no treballa només per informar: ha de navegar entre campanyes de manipulació, algoritmes que premien allò emocional per damunt del cert i un clima polític que empeny el ciutadà a escollir trinxeres abans que fets.
Però la seva missió, malgrat tot, no ha canviat:
– Fiscalitzar el poder sense complexos
– Oferir dades per sobre de consignes
– Contextualitzar perquè la societat pugui decidir
– Recordar que la veritat és incòmoda, però necessària
Perquè si alguna cosa va demostrar la dictadura és que quan la premsa calla, el ciutadà queda a les fosques. I quan el ciutadà queda a les fosques, el poder deixa de tenir límits.
47 anys després, el repte és no retrocedir
Espanya no és on era el 1975, però tampoc es pot permetre donar per garantides les llibertats que van costar dècades de conquerir. La premsa lliure continua sent incòmoda, imperfecta i a vegades contradictòria, però és —encara avui— el millor mecanisme per mantenir viva la democràcia.
A mig segle del final de Franco i camí de les cinc dècades de Constitució, la pregunta no és si necessitem periodisme lliure. La pregunta és si estem disposats a defensar-lo quan més molesta. Perquè sense ell, la democràcia deixa de ser un sistema per convertir-se en un decorat. I la història ja ha ensenyat a Espanya com de car pot sortir tornar a encendre el llum quan s’apaga.
