La campanya institucional ens diu, de manera benvolent i amb un cert to sentimental, que els nostres impostos cobreixen les necessitats socials. No ho qüestionaré, tot i que és més que discutible veient els casos de corrupció que apareixen com bolets en el panorama polític i governamental. Però sí que qüestionaré el relat etern que afirma que anem “millor que mai”.
Com que els relats fraudulents i interessats es combaten amb dades certes i contrastades, en deixarem algunes aquí perquè cadascú faci les seves reflexions i després exigeixi al carrer o a les urnes responsabilitats a qui ens colpeja i ens espolia anualment amb la renda.
La pressió fiscal
Comencem per la pressió fiscal. Des de l’any 2018 fins avui, la pressió fiscal ha augmentat exponencialment, assolint rècords històrics. Mai no s’havia recaptat tant per part de l’Estat. Amb dades facilitades per Eurostat, sabem que l’augment fins al 2024 va ser de 2,1 punts a Espanya. Un llast per a la butxaca de cada ciutadà espanyol si ho comparem amb la mitjana de la UE, que va baixar 0,7 punts.
Amb dades de la mateixa Agència Tributària Espanyola podem afirmar que els ingressos tributaris van tancar l’any en 325.356 milions d’euros, cosa que suposa un increment interanual del 10,4%. Si es compara amb els 208.685 milions d’euros ingressats el 2018, la recaptació ha crescut més d’un 55% en els darrers anys.
Si es recapta més i els serveis públics cada dia són pitjors... on es perden els diners?
Pèrdua de poder adquisitiu
D’altra banda, tenim els salaris, que cauen en picat. Amb dades de l’INE podem afirmar que el salari mitjà net real ha disminuït un 3% en aquest mateix període. És a dir, paguem més impostos i cobrem menys, mentre que la cistella de la compra i els serveis d’aigua, llum, telefonia, gas... no deixen d’augmentar.
Segons la Seguretat Social, l’Agència Tributària i el Banc d’Espanya, actualment es paguen més impostos (IRPF sobre el salari brut) fins i tot tenint rendes mitjanes o baixes, fet que desacredita el Govern “progressista” que afirma vetllar perquè ningú no es quedi enrere.
Les famílies amb fills destinen prop del 40% dels seus ingressos bruts als impostos sobre el treball, situant-se en els nivells més alts dels darrers 25 anys. Les famílies paguen de mitjana 1.657 euros més a l’any en impostos directes en comparació amb fa uns anys, cosa que suposa un increment de l’esforç fiscal familiar i una pressió constant sobre la seva estabilitat.
De fet, actualment Espanya és el país de la UE amb la taxa més alta de risc de pobresa infantil. Encapçalem aquesta trista classificació. I són dades d’Eurostat; és a dir, res sospitosament ultra ni vinculat a bulos o fang mediàtic.
Una anàlisi de l’Instituto Juan de Mariana i un estudi de Fedea assenyalen que no ajustar les taules de l’IRPF a la inflació augmenta la càrrega impositiva i provoca que, de mitjana, entre el 35% i el 45% de la renda bruta d’una llar es destini a impostos (incloent-hi cotitzacions i IVA).
És més, segons dades de l’OCDE, Espanya és un dels pocs països on els salaris bruts augmenten, però el sou net real disminueix a causa de l’impacte dels impostos.
Davant d’aquest allau de dades, la pregunta del titular és més que pertinent, no creuen?
