Però... es van allistar catalans per anar al front de Rússia?
El que és políticament correcte és afirmar que els poquíssims catalans que s’hi van allistar ho van fer forçats o per evitar mals majors. Tanmateix, Caballero ho desmenteix. En primer lloc, van ser molts els catalans voluntaris. I no hi van anar ni obligats ni per conveniència.
I no cal recórrer gaire a les fonts històriques per entendre que va ser així. Vint anys abans de la gesta de la Divisió Blava, amb soldats de lleva, es va produir una gran derrota, coneguda com el desastre d’Annual. En canvi, dues dècades després, aquests homes van posar en escac tot el temible Exèrcit Roig de Stalin. Sabent que a Rússia les formacions tampoc no estaven integrades per soldats professionals, què havia canviat? Doncs que eren voluntaris valents i altament motivats. Uns mercenaris o uns desinteressats mai no haurien lluitat amb aquell valor. Una altra prova n’és l’escàs nombre de desertors (que, per cert, el règim estalinista va tractar igualment com a presoners i enemics).
I acudint a les fonts ens trobem amb una multitud de testimonis escrits des de Rússia. Perquè una altra característica d’aquesta unitat era l’alt nivell intel·lectual dels seus membres, que els permetia escriure amb gran claredat i qualitat.
Els sentiments dels soldats
En aquesta ocasió, Caballero no va exposar dades sobre el nombre de voluntaris, ni els recorreguts, ni les audàcies, ni les estratègies militars... Va dedicar la dissertació a comentar els sentiments que expressaven en els seus escrits. Parlaven de la família, de l’amor, del fred, de la por, de la seva fe, del que deixaven a Espanya, de les bondats del poble rus, del que els havia portat a participar en aquella aventura... Aventura? Sí, però no eren aventurers ni desarrelats. Al contrari, el que tots tenien en comú era parlar de les seves mares, a les quals posaven en un altar i mostraven el seu amor.
Però... catalans?
Sí. Catalans que van veure patir la persecució dels seus pares a la Catalunya del 1936 al 1939 pel fet d’anar a missa, tenir una petita empresa o comerç, o portar vestit i corbata a la feina. Perquè van veure com es destruïen esglésies amb la impunitat del poder. I van voler anar a Rússia, a la casa dels creadors de les txeques de Barcelona.
Catalans que s’emocionaven, com Adolf de Montagut, en ser rebuts a Polònia amb un «Visca Espanya». Catalans que explicaven les seves emocions quotidianes. Noms com Daniel Torra, Josep Maria Blanch, Octavi Carreras, Albert Frances, Luis Romero, Pepe Viladot, Abelardo Azorín... Molts d’ells amb una producció literària posterior més que notable.
Encara que no fos català d’origen, també va voler destacar el barceloní d’adopció Tomás Salvador.
I la coneguda família de periodistes Pérez de Rozas. Tots els germans es van voler allistar, però el pare no els ho va permetre; només va autoritzar que hi anés un d’ells i, per sorteig, va correspondre a Luis.
Menció destacada per a Jaume Tarraco. Un capellà, un intel·lectual i un home valent que va ser distingit amb la Creu de Ferro, una condecoració que no s’atorgava a qualsevol. Les seves descripcions diàries sobre l’activitat al front, socorrent els ferits o administrant l’extremunció, fan que els lectors no puguin contenir les llàgrimes.
Les conclusions
La història és la que és, i no la que ens expliquen per justificar decisions polítiques d’avui. Catalunya també va aportar soldats motivats. Les cartes i els escrits dels seus voluntaris són testimonis colpidors d’una generació que va saber patir amb amor i alegria els terribles moments històrics que li va tocar viure.
Joan Viñallonga Moré
