El partit va ser una muntanya russa d’emocions durant els seixanta minuts. El Balonmano Granollers a alternar a la primera part fases de gran handbol, amb ritme, intensitat i encert ofensiu, amb altres trams plens d’imprecisions i desconnexions que van permetre al Cuenca mantenir-se sempre dins del partit i aconseguir empatar a 14 per marxar al descans en igualtat de condicions, després de desaprofitar cinc gols d’avantatge els vallesans (10-5) i encaixar un parcial de 4-9. La irregularitat va tornar a aparèixer una vegada més en un equip capaç de mostrar totes les seves cares en una mateixa nit.
Amb el pas dels minuts, després de la represa, el duel va entrar en una fase de màxima tensió. El Rebi Cuenca va aconseguir arribar als tres gols d’avantatge (21-24 a falta de 10 minuts). Els locals van reaccionar i en una mostra de pundonor i orgull que recordava aquell equip dels primers mesos de la temporada, aconsegueixen empatar a 25 amb set minuts per davant després de l’estirada de Ferrán Castillo (l’heroi i MVP d’avui) i la col·laboració especial de Pablo Guijarro i Sergi Franco. Mentrestant, el Cuenca resistia cada cop i el final es va convertir en un intercanvi constant de nervis i pressió. Quan semblava que l’empat era inevitable, va arribar la jugada decisiva.
A falta de només quinze segons, el Granollers va trobar el gol des dels sis metres amb una acció de Bruno Reguart que va fer esclatar el Palau i col·locar el 31-30 al marcador. Un gol d’enorme valor que va desfermar la bogeria a la graderia i va deixar els visitants amb una última possessió per intentar rescatar un punt en molt pocs segons.
Malgrat això, el Balonmano Cuenca encara va tenir temps per elaborar l’últim atac, però va aparèixer la figura de Luca Kivokrapic. El porter va signar una aturada magnífica en l’acció definitiva i va assegurar una victòria patida, dramàtica i absolutament vital per als vallesans.
Amb aquests dos punts, el conjunt d’Antonio Rama continua aferrat a la lluita per Europa. I ho fa fidel al seu estil: patint, competint fins al límit i demostrant que, tot i ser capaç de complicar-se qualsevol partit, també té cor i coratge per resoldre’l en els moments decisius. Almenys avui la moneda ha caigut del costat bo; fa 15 dies, a Aranda, va passar el contrari.
Ara només queden dos partits que es disputaran després de l’aturada de lliga per compromisos de la selecció absoluta. El dissabte 23 a Irun davant el Bidasoa. Tot un clàssic en què els dos equips es juguen la tercera plaça (com a mínim) i assegurar plaça europea per a la temporada 26-27. En cas que no s’aconsegueixin els dos punts, sempre quedarà l’última jornada a casa, dissabte 30 de maig a les 18 hores al Palau, davant el Caserío de Ciudad Real, l’equip de Marcos Fis.
En qualsevol cas, no depenem exclusivament del nostre resultat, llevat que guanyem els dos partits. Si en guanyem un i en perdem l’altre, depenem que el Barça vençi el Torrelavega, com a mínim. Si no… doncs adeu Europa….”
