El guió que anem endevinant sessió rere sessió amb el que veiem i sentim a la recarregada sala segona de l’Alt Tribunal és el d’una organització sofisticada muntada sobre un engranatge capaç d’utilitzar una emergència pandèmica mundial per col·locar adjudicacions de subministrament de material sanitari, moure favors, teixir aliances i convertir en oportunitat de negoci aquella excepcionalitat provocada per la crisi del virus maleït.
“sembla que assistim més a un càsting fallit de Torrente: el groller elevat a allò universal”
I és clar, això en qualsevol ment raonable porta immediatament a pensar en la concurrència d’una certa qualitat delictiva, en actors d’extrema i calculada fredor cerebral, en una discreció acurada dels perfils, en unes maneres impecables i unes estratègies depurades. El que vindria a ser el savoir faire de la flor i nata del crim institucional: guant blanc i colls emmidonats com els que va arribar a lluir, per exemple, aquell Mario Conde d’una formació i carrera tan brillants com la seva gomina capil·lar.
Però, tanmateix, i segons es confirma la informació que ja teníem des que es va fer públic el sumari, a través de xats, àudios intervinguts, testimonis personals i, sobretot, per la mateixa posada en escena dels principals protagonistes, sembla que assistim més a un càsting fallit d’una pel·lícula de Torrente que no pas a aquella imaginada exquisida xarxa criminal: el groller elevat a allò universal.
“Ens trobem davant d’una xarxa que ha pogut influir en decisions d’Estat, però que s’ha ensorrat per causes com la selecció dels encants i virtuts de prostitutes o la col·locació d’amigues i nebodes putatives en empreses públiques”
Ens estem trobant, per a la nostra sorpresa, amb una xarxa que presumptament ha pogut influir en decisions d’Estat, ni més ni menys, però que s’ha ensorrat per causes tan mundanes com la selecció segons els seus encants i virtuts de prostitutes, la col·locació d’amigues i nebodes putatives en empreses públiques, o fins i tot discussions d’egos entre personatges la major subtilesa dels quals ha estat posar nom d’embotit als bitllets de cinc-cents euros.
Perquè alguns esperàvem trobar-nos amb autèntics llops de Wall Street en versió nacional i ens hem acabat topant amb subjectes tremendament ordinaris que discuteixen amb els seus propis advocats sobre tàctiques processals en què ha arribat a aparèixer fins i tot el curiós cas zoològic de l’ornitorrinc, símbol potser perfecte que fins i tot el més absurd i aparentment impossible es dona quan menys t’ho esperes: una corrupció dos punt zero que campa en aquesta Espanya esperpèntica i xarona, tota vanitat, però que continua passejant la pasta en bosses de supermercat amb la xavalla dringant dins sobres de paper. El de sempre.
“que tot això hagi pogut ser posat en marxa per autèntics poca-soltes de mig pèl indetectables per la seva pròpia desimboltura més que per la seva pretesa excel·lència…”
Resulta per això fascinant comprovar que aquesta maquinària dissenyada per desviar milions de diners públics cap a butxaques privades no ha tingut realment res d’elegant, res de glamur més enllà d’una capeta hortera de simple brilli-brilli. Un complot més producte de la xerrameca de barra americana al límit de l’hora de tancament que no pas una fina estructura d’estratègies financeres. I creguin-me que això afegeix un punt d’inquietud i neguit als qui assistim com a espectadors al tema, perquè a la gravetat dels fets jutjats s’hi uneix que tot això hagi pogut ser posat en marxa per autèntics poca-soltes de mig pèl indetectables per la seva pròpia desimboltura més que per la seva pretesa excel·lència.
I és que, si una xarxa suposadament tan ambiciosa s’ha pogut desenvolupar amb tanta exposició, a la vista de tothom, ja que ara sembla que la cosa era vox populi, el problema supera de llarg les possibles corrupteles que descobrim tan integrades en la nostra vida pública assenyalant-nos la debilitat alarmant d’uns mecanismes de control tan deficients com els que han permès trepitjar catifes ministerials sense cap recança a aquests personatges de tan baixa estofa.
És depriment, per això, confirmar que un nivell així de deshonestedat pot combinar-se amb una pobresa intel·lectual tan evident i, tot i així, trobar espai per prosperar. I potser per això mateix aquest procés que es desenvolupa aquests dies al Tribunal Suprem, en què es jutja un ministre d’Espanya, secretari d’organització del seu partit, el seu assessor i home de confiança, i l’empresari que ha resultat ser el gran aconseguidor per a qualsevol disposat a pagar la seva tarifa, genera al mateix temps riure i torbació: el primer, per la sorprenent calanya de l’elenc; la segona, perquè la seva pel·lícula s’ha desenvolupat desvergonyidament amb motiu d’una emergència sanitària sense precedents, amb molts diners públics pel mig, i amb un dany a les institucions d’un abast incalculable.
Vist i sentit el que anem coneixent, potser es queda curta la frase del colombià Jorge González Moore que diu que la mediocritat és legítima filla de la corrupció. Perquè la realitat sembla portar-nos encara més lluny d’aquesta certesa que una societat corrupta genera persones mediocres. Ens permet concloure que realment corrupció i mediocritat són filla i mare mútues al mateix temps. Un cercle viciós i endogàmic fatal del qual només se surt amb intel·ligència i honestedat, just allò de què semblen mancar els acusats. I algun altre que, segurament, una mica més llest sí que ha estat…
