Està clar que el Pisuerga passa per Valladolid. Tan clar com que cap polític desaprofita una crisi aliena —encara que sigui d’un “aliat”— si pot rascar vots. No es tracta encara d’abandonar el vaixell, sinó de sacsejar-lo prou perquè sembli que es fa alguna cosa, sense assumir el cost real d’una ruptura. Dimissions, sí; responsabilitat estructural, no.
ERC: soroll sense risc
Oriol Junqueras, l’home que sosté Sánchez a la Moncloa i Illa a la Generalitat a canvi de poder, càrrecs i estabilitat interna, ha reclamat la dimissió de Sílvia Paneque i d’Óscar Puente per la seva “incapacitat manifesta” en la gestió del caos de Rodalies. Parla de fallades estructurals, de mala gestió i d’absència de solucions. Tot cert. Però ho fa sense qüestionar el responsable últim: el president del Govern, que decideix pressupostos, prioritats i ritmes d’inversió des de fa vuit anys.
ERC necessita aparentar fermesa davant una base cada cop més impacient, però sense tensar la corda fins a trencar-la. El missatge és clar: protestem, però no tant com per posar en perill la caixa.
Junts: pressió retòrica, mateix límit
Carles Puigdemont i Junts juguen una partida similar, encara que amb un to més contundent. Exigeixen responsabilitats polítiques i pregunten quants talls de via més faran falta perquè algú dimiteixi. Vinculen el desastre ferroviari a la manca d’inversió i manteniment, i no els falta raó. Però, de nou, el límit està perfectament marcat: es dispara contra ministres i consellers, mai contra l’inquilí de la Moncloa.
Junts necessita demostrar que segueix sent útil, influent i temible. Molt soroll, moltes paraules gruixudes… però cap bala contra Sánchez, perquè això implicaria renunciar a la seva actual posició de força negociadora.
Comuns: silenci interessat
El tercer soci català, Comuns, ni tan sols ha arribat a demanar dimissions. Crítiques suaus, crides genèriques a millorar el servei i poca cosa més. No fos cas que, per aixecar massa la veu, es posessin en risc els abundants privilegis institucionals que gaudeixen tant a Madrid com a Catalunya.
Conclusió: dimissions menors per evitar la gran
El que ha passat a Renfe, Adif i el Ministeri de Transports arran dels últims accidents i la por creixent dels usuaris ha activat un moviment perfectament calculat: demanar dimissions intermitges, generar soroll mediàtic i presentar-se com a defensors del ciutadà, sense tocar el nucli del problema.
Perquè, siguem clars: la gran dimissió —la de Pedro Sánchez— no és ni serà sobre la taula. És ell qui no ha pres decisions pressupostàries suficients ni ha prioritzat el manteniment ferroviari durant gairebé una dècada. Però demanar el seu cap suposaria perdre poder, influència i beneficis.
Així que l’escenari és previsible: algun sacrifici menor, potser un ministre o algun alt càrrec, a canvi que ERC i Junts puguin dir als seus que manen, que influeixen i que “pressionen”. Sempre, això sí, mentre la caixa continuï oberta i els diners segueixin entrant.
