L’argument oficial és impecable: deepfakes, linxaments digitals, difusió d’imatges sense consentiment, revictimització en formats “true crime”. Tot això existeix. Tot això causa dany. I tot això mereix resposta jurídica. Ningú sensat discutiria que una persona no hagi de veure la seva imatge, la seva veu o la seva vida íntima convertides en un espectacle viral sense defensa possible.
Però el problema mai no és en el diagnòstic, sinó en l’ús del remei.
Aquesta llei no neix només per protegir el ciutadà anònim davant l’abús tecnològic. Neix, sobretot, per reordenar el camp de joc del discurs públic, per redefinir què es pot explicar, com es pot explicar i qui assumeix el risc de fer-ho. Quan el dret a l’honor s’amplia, es torna més abstracte i més indeterminat, deixa de ser un escut i comença a assemblar-se a una eina de control preventiu.
Perquè, qui té més capacitat per invocar el seu honor, la seva imatge i la seva intimitat? El ciutadà corrent o el càrrec públic amb gabinet jurídic? La víctima sense recursos o la figura rellevant molesta per una investigació periodística? L’usuari de xarxes o el poder econòmic, polític o mediàtic que pot litigar fins a esgotar?
L’experiència demostra que les lleis d’aquest tipus no silencien els poderosos, sinó que generen un efecte dissuasiu sobre qui investiga, denuncia o narra realitats incòmodes. Periodistes, documentalistes, activistes, creadors crítics. No cal censura explícita: n’hi ha prou amb l’amenaça d’una demanda, la inseguretat jurídica i el cost personal del conflicte.
Es diu que la llei protegeix davant la desinformació i la manipulació. Però la desinformació no es combat ampliant conceptes jurídics ambigus, sinó reforçant la transparència, el dret a la informació i la responsabilitat institucional. Quan es barreja honor, imatge, IA, interès públic i dany moral en un mateix paquet, el resultat no sol ser claredat, sinó por a publicar.
I després hi ha el silenci més significatiu: el que no es menciona. Aquesta llei no incomoda les grans plataformes, ni els algoritmes que amplifiquen el dany, ni els models de negoci basats en l’exposició permanent. No toca el poder estructural. Toca el discurs. Toca l’emissor. Toca el relat i el relator.
Per això convé llegir aquesta reforma no només com una llei de protecció, sinó com una llei de delimitació del relat. No es tracta de negar els abusos reals —que n’hi ha—, sinó d’advertir que, sota la noble bandera de l’honor, pot amagar-se una vella temptació: decidir qui parla massa i qui hauria de callar una mica més.
Les democràcies no s’afebleixen perquè es parli massa, sinó perquè es comença a parlar amb por. I tota llei que, encara que sigui indirectament, fomenti aquesta por, mereix alguna cosa més que un aplaudiment automàtic. Mereix vigilància, debat i una pregunta constant: a qui protegeix avui… i a qui incomoda demà?
