La foto és nítida: habitatge disparada, immigració desbordada, inseguretat creixent, serveis públics sobrecarregats i un clima polític cada vegada més tòxic per, entre altres coses, el desfilada d’exministres i exalts càrrecs recents del PSOE a la presó o sentències judicials en contra (inhabilitació de la fiscal general), sense comptar amb els casos oberts de la senyora del president o del seu propi germà.
I mentrestant, el Govern sembla dedicar-se a una única prioritat: resistir.
Habitatge: el problema que no saben solucionar
L’accés a l’habitatge és avui un dels drames socials més greus del país. Els lloguers baten rècords, comprar és una quimera per a una generació sencera i l’oferta pública és ridícula. Quines solucions dóna l’Executiu? Promeses, decrets cosmètics i culpabilitzar el mercat. Res més.
El Govern anuncia mesures que mai arriben, assenyala els “especuladors” de torn, però evita afrontar el essencial: no hi ha política d’habitatge, només propaganda, però la joventut espanyola no té solució a les seves demandes ni de propietat i, per descomptat, menys encara de pisos de lloguer.
Immigració: discursos per a la galeria, zero estratègies
La immigració és un altre punt crític. Arribades rècord, col·lapse en els serveis bàsics, tensions en barris sencers i administracions que improvisen dia a dia. El Govern alterna missatges “buenistas” amb gestos “durs” segons convingui i de cara a la galeria, però la realitat és que no existeix una política d’immigració moderna, eficaç i compatible amb la convivència.
Ni control, ni integració, ni planificació. Només ocurrències i pedaços que duren tant com el titular.
Inseguretat ciutadana: el problema que ja es nota al carrer
Les dades són clares i la sensació social també: la inseguretat creix. Robatoris més violents, bandes juvenils, delinqüència reincident i policies desbordades. Tant que hi ha comunitats (aquelles que tenen transferides les competències en seguretat), com la catalana, on les policies locals fan més de mossos i lluita contra la delinqüència, que de policies locals. El Govern, no obstant això, insisteix a negar la realitat o a atribuir el problema a percepcions “distorsionades”.
Mentre els ciutadans canvien rutes, eviten zones o pateixen assalts, l’Executiu manté una estratègia senzilla: mirar cap a una altra banda i, per sobre de tot, no informar de la nacionalitat dels agressors no fos cas que...
Un país amb tots els fronts oberts
Espanya és avui un país on els problemes s’acumulen sense que ningú els tanqui:
• Habitatge sense estratègia.
• Immigració sense control ni planificació.
• Seguretat sense resposta.
• Sanitat amb les llistes d’espera més llargues de la història.
• Energia, centrals nuclears, aigua, indústria, educació… tot pendent, tot per fer i amb els pitjors indicadors d’Europa per on mires.
La sensació és que res no està governat, tot està pendent i cada crisi s’afronta de qualsevol manera.
La veritable prioritat: salvar la legislatura a qualsevol preu
En aquest context, el president es dedica a l’únic que sembla importar-li: mantenir la majoria parlamentària, encara que sigui a base de concessions permanents a nacionalistes de qualsevol signe. Donar igual si són independentistes catalans, abertzales, regionalistes o nacionalistes canaris o de Terol: la supervivència política mana. Les concessions territorials, l’agenda identitària i els pactes contradictoris es converteixen en moneda diària.
La governabilitat del país queda en segon pla; el primer continua sent arribar a demà i que el titular els doni una nova oportunitat de quedar bé davant els seus probables electors —als que consideren un grup incondicional de “fidels” que no deixaran passar la dreta carpetovetònica i reaccionària.
En resum, Espanya té un president que ocupa el càrrec, però no governa el país. El president continua al seient, sí. Però el país segueix sol, sense direcció, sense reformes i sense respostes als problemes que més afecten el dia a dia de milions de ciutadans. Un president que prefereix estar abans que governar. I un país que es pregunta quant de temps pot aguantar així.
