L’escena és coneguda. Roda de premsa solemne, to greu, paraules com “trencament”, “límits”, “advertència” i “preocupació”. Després, votació clau. I, miracle: Sánchez continua allà. No és contradicció; és coreografia. Intentarem resumir, en quatre (o quaranta) línies el per què l’aguanten i què passaria si es desplaqués el vot d’aquests nacionalismes a un semiacord amb PP i Vox.
Junts: la protesta premium
Junts protesta amb la intensitat de qui sap que cada amenaça cotitza. Mantenir Sánchez és, per a ells, un màster accelerat en centralitat política: amnistia, relat internacional, taules, subtables i la sensació permanent que Madrid camina de puntetes. De fet, recordem que Puigdemont, amb tot el bombo i plateret, va anunciar fa poques setmanes el seu trencament “total” de les negociacions amb el PSOE perquè “no me’n refio” i “n’estem tips de mentides”.
Tot això cert, però aquí segueixen els puigdemontistes: amb una de freda i una de calenta en aquest joc funambulista que tant els agrada i que no fa més que regalar vots a Silvia Orriols. I què perdrien aquesta gent amb PP i Vox? L’encant de ser imprescindibles. Amb un govern que no negocia cada dimarts la seva pròpia respiració, Junts passaria d’actor principal a ‘cameo’ indignat. I això, en política, fa més mal que un “no” sec.
ERC: la gestió tranquil·la del drama
ERC ha perfeccionat l’èpica administrativa: molt discurs, poca ruptura, i una agenda que es beneficia d’un Sánchez necessitat i dialogant. Mantenir-lo al poder els permet vendre “avenços” sense assumir incendis. Probablement és el partit polític que millor sap gestionar la crisi, donat que la pròpia ERC és una crisi en si mateixa.
Juguen amb avantatge respecte a Junts perquè els republicans són necessaris tant per al govern d’Espanya, com per al de la Generalitat catalana o de l’Ajuntament de Barcelona. Tres governs socialistes en minoria que tenen un altre punt en comú: cap dels tres aconsegueix pactar un pressupost des de fa…
Amb PP i Vox al poder d’Espanya, l’independentisme “amable” es quedaria sense client. Adéu a la bilateralitat, hola a la confrontació directa. I la confrontació, quan no la controles, no sempre suma vots. I això els fa més por que una foto de Junqueras assegut amb Rufián i Abascal. Aquesta foto i la del vot útil que està llançant a molts d’esquerrans als braços del PSC, deixant-los cada dia amb menys força i presència futura en la societat catalana i espanyola.
PNB: l’assegurança a tot risc
El PNB no crida: factura. Sánchez és estabilitat, transferències, pressupost i un Euskadi que negocia sense alçar la veu. És la política com a enginyeria financera: si funciona, no es toca. Tot i això, tants casos de corrupció estan fent mal a les bases i votants conservadors de tota la vida, que no perdonen a “l’aparell” aquest suport incondicional a Sánchez, tot i que necessitin els socialistes al govern basc per continuar manant.
PP i Vox, què significa per al PNB? Doncs un autèntic mal de queixal. Un govern menys sensible al “cas basc”, més donat a recentralitzar i menys disposat a trucar a Aitor Esteban pel seu nom després de la “punyalada trapera” de la moció de censura a Rajoy de fa 7 anys, que és la causant de la situació actual. El PNB, amb ells, perdria la seva condició preferida: soci preferent.
Bildu: la normalització rendible
Bildu ha trobat en Sánchez el camí curt cap a la normalització completa: interlocució, agenda social i la possibilitat d’influir sense demanar perdó per existir.
Amb PP i Vox, tornaria el bloqueig, el cordó i el megàfon. Molt soroll, poca influència. I Bildu, avui, prefereix influir.
De fet, aquesta “normalització” li està costant la seva primera escissió pel descontentament d’una part de la seva branca juvenil, més de tall comunistoide i revolucionari, que retreu als “grans” aquesta confraternització amb el poder de Madrid a canvi de naturalitzar el partit postetarra.
Per fi, el misteri s’ha resolt: ningú mourà fitxa
Així que “això no es pot aguantar”, diuen. Però ho aguanten. Perquè aguantar Sánchez té beneficis tangibles i fer-lo fora té costos polítics immediats. Perquè el drama ven, però l’aritmètica mana. I perquè, al final, ningú vol ser responsable d’obrir la porta a PP i Vox, no per altruisme democràtic, sinó per pur instint de supervivència. Per por del què diran els qui els voten i de perdre els seus propis beneficis econòmics i polítics que la feblesa socialista els proporciona.
Moraleja: a l’Espanya actual, Sánchez no governa sol. El governen aquells que es queixen d’ell mentre el sostenen. I tots tan contents. O almenys, convenientment indignats. No us cregueu cants de sirena ni als “indignats de saló”. Es diguin Rufián, Aitor, Puigdemont o com sigui.
