Un moviment quirúrgic, però demoledor
Els “habilitats” nacionals eren l’últim cordó sanitari que garantia legalitat i neutralitat als ajuntaments. Quan el 2017 molts alcaldes es van llançar a l’abisme, van ser aquests funcionaris estatals els qui van mantenir la llei en peu.
Ara, aquesta responsabilitat passa a una administració autonòmica que porta anys declarant la seva intenció de construir una “estructura d’Estat”. No és una reforma tècnica: és cedir el control de l’àrbitre a l’equip que vol reescriure les regles.
Per què és tan greu?
Perquè estem parlant de qui fiscalitza el diner públic, qui vetlla per la legalitat local i qui signa els informes que permeten o frenen decisions clau. Si aquest control depèn d’una sola part —i a més, una part que usa la seva força parlamentària per pressionar l’Estat— l’equilibri es trenca. I quan l’equilibri institucional es trenca, això té un nom: captura de l’Estat.
Junts té molt clar que el poder que té ara mana dels Ajuntaments, no de la Generalitat. I si aconsegueix que els “habilitats” siguin del seu corró polític o, com a mínim, pertanyin a un cos que ells controlin, des i per a Catalunya, la llibertat i autonomia dels grans funcionaris que existia fins avui desapareix de forma completa.
A partir d’ara, o quan sigui efectiva la norma, podrem dir que els Ajuntaments estan 100 % en mans dels polítics i, per tant, les seves corrupteles seran més senzilles i “controlables”. A veure qui serà el funcionari que dirà no a un polític si vol mantenir el seu lloc de treball o no caure en el “bullying” absolut. Ja no tindrà l’empara de l’Estat. Aquests funcionaris es convertiran, senzillament, en titelles del poder autonòmic.
Un intercanvi polític disfressat de normalitat
Sánchez envolta la notícia entre pujades de sou als funcionaris i reformes procedimentals, però tots saben quina és la moneda real: la supervivència de la legislatura. Això no és descentralització: és pagament per suport parlamentari. I és fer-ho just en el terreny més sensible: la fiscalització del poder.
El que es consuma amb aquest traspàs no és una simple concessió autonòmica. És l’entrega d’una peça essencial de l’Estat a qui fa anys que intenta desmuntar-lo. Sense debat públic, sense consulta, sense consens.
Serà curiós observar quant triguen la resta d’autonomies, sigui del signe polític que sigui, a demanar la mateixa norma i a convertir Espanya en un escorredor de víbores en cos de polítics amb ganes de manipular a plaer des de qualsevol consistori al crit de “¡tonto el darrer!” perquè, recordem-ho, el robatori no té ideologia sinó delinqüents amb ganes de ficar la mà on no toca.
En resum, un cop d’Estat no sempre necessita soroll. De vegades n’hi basta un decret i un silenci còmplice. I això —agradi o no— és el que acaba de passar.
