Aquesta diferència explica per què Sánchez (en el cas cada dia menys hipotètic que ho vegi necessari) deixarà caure Óscar Puente, si cal, mentre Illa salvaria Sílvia Paneque. Intentarem explicar el perquè d’aquestes probables decisions polítiques després del que hem vist en els últims 10 dies.
Puente és prescindible perquè Sánchez necessita gestos. Necessita víctimes propiciatòries per calmar socis que mai no se sacien. Junts i Esquerra no volen solucions: volen caps, titulars i debilitat. I Sánchez, atrapat en la seva pròpia aritmètica parlamentària, està obligat a concedir. No governa: sobreviu. Si el president no és capaç de convèncer els seus socis catalans amb les mil i una concessions que s’estan negociant/barrejant al mateix temps, necessitarà un cap de turc a oferir, i el d’Oscar Puente —l’home que dorm només tres hores els últims dies— pot ser el sacrificat i, d’aquesta manera, ajudar-lo a recuperar el seu dèficit de son.
Illa, en canvi, no actua des de l’urgència ni des de la por. Actua des del coneixement. Coneix perfectament les artimañes de Junts i d’Esquerra perquè les ha vist de prop, les ha patides i, en algun moment, fins i tot les ha neutralitzades. Sap que ambdós partits juguen al mateix: exigir responsabilitats alienes mentre amaguen les pròpies, embolcallar qualsevol error amb una bandera i convertir la gestió en un arma per llençar a l'oponent.
El cas de Gelida és paradigmàtic. Aquí no hi ha innocents. Ni Esquerra, ni Junts, ni el Govern anterior, ni l’actual es poden rentar les mans. Tots sabien, tots van mirar cap a una altra banda i tots són tan culpables com Illa o com Paneque, si no més. La diferència és que uns ho saben i altres fan veure que no ho saben. Esquerra i Junts treballen des del victimisme estratègic: com pitjor funcioni l’Estat —o la Generalitat—, millor per al seu relat. Illa treballa des de l’estabilitat: com millor funcioni l’administració, menys espai hi ha per al xantatge identitari. Són dues formes radicalment diferents d’entendre la política i, sobretot, la responsabilitat.
Per això Illa no lliurarà Paneque. No perquè sigui intocable, sinó perquè no creu en el sacrifici inútil. Sap que cedir davant Junts o Esquerra no apaga incendis: els alimenta. Només existeix una possibilitat i és que la “super consellera” Paneque deixi la cartera de Territori (on estan Infraestructures viàries, ferroviàries, etc.) per no danyar més el seu Govern, encara que tingui poc a veure ella amb el que ha passat, i es dediqui, a partir d’aleshores, a la resta de conselleries (Habitatge, Transició Ecològica i Portaveu del Govern). En aquest cas, Salvador Illa col·locaria al capdavant d’aquesta conselleria un autèntic especialista en crisis de la seva plena confiança, un home acostumat a defensar-se i a mossegar coll ajagut de Junts i Esquerra. Un autèntic espadatxí de la gestió, la negociació i el desarmament polític. Aquesta acció de Salvador Illa seria considerada un contracop que tindria un efecte boomerang i posaria més nerviosos aquells que volen assaltar, des del nacionalisme, la cadira presidencial catalana.
Sánchez, en canvi, no té aquest marge. Depèn massa d’aquells que no volen que res s’arregli. No pot fer “gestets”, sinó que haurà d’assumir baixes si vol que nacionalistes bascos i catalans el mantinguin uns mesos més al seient, si li demanen com a ultimàtum el cap del somnolent Puente. Almenys, els mesos justos de respir monclovita que allarguin l’estada de Puigdemont a Waterloo i la decisió de l’amnistia plena del “seu” Tribunal Constitucional. Per l’altra banda, l’expresident de la Generalitat necessita muesques al seu revòlver si vol tornar a Catalunya tenint algun poder mediàtic abans que Silvia Orriols li ho prengui tot.
S'admeten apostes...
