Històric
Els resultats de les proves objectives externes PISA 2022 (publicats a finals de 2023) van mostrar una caiguda dràstica i històrica, situant els coneixements de l'alumnat per sota de la mitjana d'Espanya i de l'OCDE en matemàtiques, ciències i comprensió lectora. Catalunya es va situar a la cua de l'Estat, sent una de les comunitats autònomes amb pitjors notes, juntament amb Andalusia, Ceuta i Melilla. La caiguda en els resultats va ser tres vegades més pronunciada que la mitjana del conjunt d'Espanya.
Aquests resultats van generar, al seu dia, una forta preocupació social i política, provocant un debat intens sobre el sistema educatiu català, els efectes de la pandèmia i la gestió educativa.
El president de la Generalitat que hi havia en aquells moments, Pere Aragonès (ERC), va qualificar les dades de "dolentes, sense excuses". La polèmica va venir quan es va intentar justificar els resultats atribuint-li la responsabilitat a l'alumnat nouvingut. Inicialment, el Departament d'Educació va atribuir part dels mals resultats a una "sobre-representació" d'alumnat nouvingut (un 24% segons les seves dades). Aquesta argumentació va generar fortes crítiques i el Govern va acabar reculant, descartant que aquesta fos la causa principal dels mals resultats, sense aclarir quina era doncs la raó de la davallada.
Amb el canvi de Govern (ara PSC) les coses no han anat a millor. La consellera Niubò, que va prendre moltes notes a les reunions amb els sindicats (en les quals vaig estar present) quan estava a l'oposició, no sembla voler entomar ara les qüestions que li plantejàvem en temps del conseller González-Cambray i de la consellera Simó i que determinava el malestar dels docents.
Els motius de la vaga segons els sindicats convocants
El malestar del sector educatiu no és conjuntural sinó que, com ja hem comentat, és històric i estructural. La polèmica oberta sobre la decisió del Departament d'incorporar Mossos d'Esquadra als centres conflictius i la no disminució de la jornada laboral, segurament han estat l'espurna que ha fet saltar tot pels aires.
Les principals reivindicacions dels sindicats són:
- Recuperar el poder adquisitiu perdut els darrers anys i garantir una actualització salarial que eviti noves pèrdues.
- Baixar ràtios i ampliar plantilles per garantir una educació pública de qualitat i una inclusió real.
- Alleugerir la sobrecàrrega de treball, reduint la burocràcia i tasques innecessàries.
- Garantir la democràcia als centres i l’estabilitat de les plantilles.
- Establir currículums negociats i consensuats amb el personal educatiu.
- Millorar les condicions del personal d’atenció educativa i del personal laboral, amb reconeixement salarial i professional.
Les raons de fons
No hi ha una única raó que expliqui el desgavell educatiu i caldrà encarar tema per tema si es vol solucionar d'una vegada per totes aquesta qüestió.
- La ideologia dels gurús de l'educació que propugna un ensenyament a la carta i allunyat de l'esforç i els continguts, s'ha aplicat sense qüestionar-la als centres catalans amb unes conseqüències nefastes. Les directrius de les entitats privades com la Fundació Bofill o Innovamat han impregnat la pedagogia que ens ha dut on som ara. El professorat cada vegada és més escèptic amb l'eficàcia dels canvis metodològics i de currículum introduïts constantment i sense debat ni formació.
- L'autonomia de centres que sembla inicialment una bona idea perquè així cada escola o institut pot adaptar el seu personal, currículum i activitats al propi Projecte de Centre i l'entorn, ha convertit l'educació en un desgavell absolut, ja que no hi ha uns mínims generals garantits de coneixements bàsics i perquè el mercadeig de llocs de treball queda a criteri de l'equip directiu que fa i desfà ajustant-se al seu Pla de direcció, sense l'aprovació ni consens amb el claustre.
- La gestió de la diversitat és sens dubte un altre cavall de batalla. El professorat assenyala dificultats per gestionar la diversitat a les aules, cosa que genera estrès, impotència i problemes emocionals en la major part del personal docent. Molts docents han estat amenaçats i agredits tant per famílies com per l'alumnat i la indisciplina és una constant a les aules. Cal regular definitivament aquest problema i dotar al professorat d'eines de control com per exemple elevar-los a la categoria d'autoritat pública.
- La manca de recursos de personal de suport fa que la utopia d'una educació inclusiva sigui impossible de dur a la pràctica.
- Catalunya es manté en xifres altes d'abandonament escolar prematur, un dels principals reptes que llasta la qualitat i l'equitat del sistema. El desinterès de l'alumnat pels temaris que s'estan cursant fa que es despengin a l'ESO sense acabar-la en molts casos els seus estudis.
- Segurament un dels problemes cabdals és l'elevada ràtio. Malgrat les demandes constants, la baixada real de ràtios (nombre d'alumnes per aula) continua sent una assignatura pendent per a una atenció més personalitzada.
- Si un 90% dels professors de secundària i gran part dels de primària i infantil pateixen problemes emocionals relacionats amb la feina vol dir que aquest malestar laboral generalitzat dels docents, que hem vist en l'anterior apartat d'aquest article, afecta el clima laboral i, per extensió, la qualitat de l'ensenyament.
- L'excés de burocràcia és una càrrega afegida pel professorat. De vegades, els informes avaluatius, el compliment d'aplicacions informàtiques amb dades repetides, el desenvolupament d'extenses programacions i memòries... fan que el temps dedicat a la preparació de les classes es vegi molt limitat i compromès.
En definitiva, el sistema educatiu actual fracassa perquè hem convertit al docent en el dolent de la pel·lícula, a les famílies en clients i a l'estudiant en la víctima.
